Enguany he tingut el privilegi de participar, com a observadora, en un grup de dones que han passat per una situació de violència masclista, una cosa tan terrible com indica el títol o, molt pitjor encara, si a aquestes persones els poses cara, mirada, història i nom; si en cadascuna de les sessions descobreixes que el que ja coneixies no era el pitjor, encara podia ser més dur.

Durant aquests mesos, cada setmana hem pogut ser testimonis de vides que algú ha decidit trencar, fent mal dia a dia, gairebé fins que la persona víctima d’aquesta crueltat pugui acostumar-se a aquest patiment; fins a gairebé pensar que forma part de la normalitat, fins i tot que ella és la responsable del que passa i que, com que no pot canviar, doncs és igual… fins i tot s’ho mereix.

I toca tirar endavant perquè la vida no permet baixar-ne, cal continuar i fer-ho sostenint la quotidianitat, la vida laboral, les filles i fills, allò social… tot això mentre per dins corren llàgrimes de dolor i de por, vergonya, impotència; amb tot, segueixen endavant i ho fan amb força i brillantor.

En la darrera sessió els vam poder regalar una reproducció d’un llibre artístic, El hilo rojo del destino, d’una artista novella que hi va plasmar el seu procés de transformació, en el mateix espai i temps, paral·lelament al grup i que plasma de manera brillant el pas del dolor i l’anul·lació a la possibilitat de generar fruit per a l’entorn i ser llavors de transformació per a una mateixa i per a altres.

Acompanyar processos sempre és un regal i, en aquest cas, ofereix la lliçó de saber-se agraïda per ser aquí i per poder presenciar el miracle de la transformació que fa brollar vida allà on semblava que només hi havia dolor i mort.