Acabo de rebre les fotos de “La pregària dels dilluns” a Santa Anna. Per qüestions de salut fa uns dies que estic “reclosa” a casa. En veure les fotos he sentit una mena de “santa enveja”. Però feliç de poder compartir amb els “nostres” la pobresa: la seva, social, econòmica i vital, i la meva de vellesa i disminució de forces que cada dia se’m fa més evident… Però amb alegria de veure reflectida en les fotos la gran veritat: on hi ha dos o tres reunits en el nom de Jesús allà és Ell…

És una de les alegries que l’Hospital de Campanya de Santa Anna ens dona: haver aconseguit que cada dilluns a dos quart de nou del mati la capella del Santíssim s’ompli d’acollits i voluntaris per pregar junts. És una estona meravellosa en la qual junts experimentem —cadascú a la seva manera i des de la seva formació— el goig de pregar, de fer silenci harmoniós, de sentir l’abraçada final que ens agermana d’una manera molt especial.

Una de les fotografies que m’han enviat m’ha cridat l’atenció. La foto és la d’un acollit que acostuma a venir diàriament al menjador i al “refugi climàtic”. Se’l veu dret, davant del sagrari i amb un gat als braços. Aquell ésser viu és el seu company en la solitud que arrossega pels carrers de Barcelona i del qual no es pot separar. És per això que, quan anava a deixar la seva espelma a l’altar, anava amb “l’amic” als braços.

Aquest petit detall m’ha impressionat. I he imaginat el somriure de Jesús en veure aquell gest d’intimitat que fa que cada dilluns un grup d’homes i dones que no viuen en les millors condicions trobin en Santa Anna la seva llar i al costat del sagrari de la capella del Santíssim. Es troben senzillament com a “casa seva”.