Ens trobem a prop de les dues festes marianes més antigues i significatives del calendari litúrgic: la Mare de Déu d’agost i la Mare de Déu de setembre, entre l’Assumpció i la Nativitat de Maria. L’estiu és marià. Però ho és sobretot Catalunya, que, com a terra de Maria, ha estat conreada pels monjos negres benedictins – els de Ripoll i Montserrat – i pels monjos blancs cistercencs – els de Poblet i les monges de Vallbona –, tots ells monestirs sota el patronatge de la Mare de Déu.
I s’hi podrien afegir, entre molts altres exemples, els canonges regulars agustinians (les comunitats canonicals catedralícies de Tarragona i Tortosa, o bé la canònica d’Organyà, entre moltes d’altres), els canonges premonstratencs de Bellpuig de les Avellanes, els cartoixans d’Escaladei i una multitud de catedrals, monestirs, esglésies i noms de poble dedicats a Santa Maria. Hi ha hagut una gran sembrada del nom de la Mare de Jesucrist arreu de les terres de llengua catalana, on han florit igualment tres misteris assumpcionistes: el més antic, el de Tarragona (o Misteri de la Selva, manuscrit del 1380), la primera obra de teatre conservada en llengua catalana, i els misteris de València (incomplet) i d’Elx, patrimoni de la humanitat, ambdós del segle XV.
S’escau, doncs, de parlar de Maria a la llum del Nou Testament i de la tradició de l’Església, i fer-ho des de la seva condició de deixeble i des de la seva singularitat de tota santa. Ho proclama Astarot, un dels diables del Misteri de la Selva: “com dic-te jo per veritat / aqueixa ha gran santedat “ (vv. 192-193), després que el cap infernal, Llucifer, li demani que li faci passar la tristesa que el consumeix i s’apoderi de Maria i del seu cos sant. La santedat de Maria, ja expressada en el Magníficat com la dona en qui el Totpoderós “obra meravelles” (Lluc 1,49), és un do que li arriba del Déu que la salva i l’enalteix. En Maria, el do de Déu arriba a un punt immens de grandesa, que converteix la petitesa d’aquella noia de Natzaret en la glòria d’una Mare universal.
Tanmateix, el camí escollit per Déu passa, com en el cas de Jesús, per un designi misteriós, no previsible humanament, que porta Maria a un discipulatge únic, singular. Un discipulatge caracteritzat per una presència intensa, sobretot al començament i al final de la vida de Jesús, quan Maria infanta l’enviat de Déu i quan el recull, a la creu, com a Salvador del món. Entremig Maria resta com a oient de la Paraula de Déu i del seu Fill, el qual és precisament Paraula encarnada en el seu si virginal. Ella, que escolta la Paraula, escolta el fruit sant que l’Esperit ha suscitat en les seves entranyes. Com les mares d’aquesta terra que, quan estan en un estat avançat de gestació, es posen la mà damunt el ventre i acaronen i dialoguen amb el fill que ha de néixer, també Maria ha identificat el do de Déu que portava en el seu si i li ha parlat escoltant la seva presència dins d’ella. Isabel, la seva parenta, ho dirà ben alt: “Allò que el Senyor t’ha anunciat es complirà” (Lluc 1,45).
En Maria tot és molt interior, pertany a un nivell en el qual es fusionen el cos i el cor. En la pregària que Maria adreça a Jesús demanant-li que la dugui al seu Regne celestial, es deixa sentir aquesta fusió de la maternitat de Maria i de l’obra salvadora de Jesús: “Mon Fill, qui lo món reemist (vas redimir) / e del meu ventre carn prenguist (vas prendre)” (vv. 66-67), canta Maria en el Misteri de la Selva. Maria ha experimentat dins el seu cos la força de l’acció de Déu, tant en relació a ella mateixa, que concep per pura gràcia, com en relació a la plenitud salvadora que sorgirà de la seva carn maternal: la redempció de la nissaga humana.
L’escena de l’anunciació (Lluc 1,26-38) és cabdal en la història de Maria. Maria accepta de custodiar el Verb de Déu, el Logos que es fa carn en el sentit primer del terme, és a dir, en la feblesa d’una vida menuda que tot just comença. I la custòdia a la qual Maria es compromet passa per la seva mateixa vida biològica: no hi ha fill sense mare. Maria té entre catorze i setze anys quan és visitada per Déu, i viu a Natzaret, un poble de la Galilea, que no sobrepassa els cinc-cents habitants. Si escoltem la veu angèlica de Gabriel que parla en el relat de l’anunciació i estem atents a les breus intervencions de Maria, podrem testimoniar allò que ha succeït en la vida i en el cor de la dona jove – joveníssima – que Déu ha escollit. L’edat sempre és relativa. L’evangelista Lluc, l’artista de la ploma, ens ho posa a l’abast en un relat cisellat pel traç de l’Esperit.
En tot esdeveniment hi ha un què i un com. El què és la concepció de Jesús, Fill de Déu i Messies. El com és la vinguda de l’Esperit sobre Maria, i el naixement del Sant de Déu. Tot plegat és un acte de nova creació, volgut per Déu mateix, en qui Maria “ha trobat gràcia” (Lluc 1,30). La frase recorda les paraules de la veu celestial al Jordà i al Tabor, referides a Jesús: “en tu m’he complagut” (Mc 1,11; 9,7). L’amor de Déu davalla sobre qui vol i quan vol. Cal tan sols fer-li pas, obrir-li camí, amb la docilitat i la promptitud. La resta és fruit del mateix do, del designi amagat en el silenci dels segles i que ara es desclou en un moment privilegiat de la història.
Maria, davant el què – ser mare del Fill de Déu –, pregunta pel com, atès que és verge, i està compromesa en matrimoni amb Josep, si bé no hi ha tingut relacions conjugals. La pregunta de Maria no posa en dubte l’acció de Déu, sinó com aquesta es durà a terme. En altres paraules, pot ser mare una dona verge? Pot passar el Logos a través de la carn d’un ésser humà com Maria? La resposta divina és doblement afirmativa: l’Esperit de Déu vindrà i farà possible en Maria allò incomprensible, i que tan sols és comprensible des de la meravella d’una nova creació, la que correspon a l’entrada del Fill de Déu en la història humana.
La segona resposta remet a la capacitat inexhaurible de Déu, per a qui “no hi ha res impossible” (Lluc 1,37). El Creador s’ha autolimitat en les entranyes d’una dona, que és verge i serà mare pel poder de Déu. “El Totpoderós obra en mi meravelles”, canta l’antífona litúrgica del Magníficat (Lluc 1,49). O com es canta, de Maria, en el Misteri de la Selva: “resplendent, clara e neta / de virginitat espill” (vv. 245-246).
El què i el com, les preguntes de tot creient al Déu que es revela, culminen amb una declaració paradigmàtica, que fa de Maria model d’escollida i exemple de deixeble: “Soc la serventa del Senyor: que es compleixi en mi la teva paraula” (Lluc 1,38). Maria es presenta a la humanitat des de la petitesa de la seva condició de serventa, des d’una humilitat real, que recorda les paraules del Salm: “Fes veure al teu servent la llum de la teva mirada / salva’m per l’amor que em tens” (31,17). En aquella visita interior ocorreguda a Natzaret, en aquell missatge angèlic suscitat en el cor de Maria, es produeix un esclat de llum que fa de Maria abans que res una serventa, una dona filla d’obediència i de la gratuïtat.
En el moment de la mort, Maria s’adreça així a Jesús en el Misteri de la Selva: “A tu, Senyor, vull obeir / e la tua volentat complir” (vv. 337-338). Maria escolta la Paraula i compleix la voluntat de Déu de manera incondicional i incondicionada. D’ella dirà Elisabet: “Feliç tu que has cregut” (Lluc 1,45). I Gaudí dedicarà el portal de la fe de la façana del Naixement a la Mare de Déu: el seu cor de creient, obert per la passió del seu Fill i matern pel seu naixement a Betlem, es representa damunt la porta d’entrada d’aquest portal. Maria, amb la seva torre a la Sagrada Família, resta, com a Mare del Messies, l’estrella que il·lumina la ciutat de Barcelona i tota la terra catalana.
Quan el Misteri de la Selva arriba al seu final, Santa Maria, coronada i radiant, ja pujada al cel, a la dreta del seu Fill, canta, tot adreçant-se al poble reunit: “Pecadors, estats (estigueu) amb bon cor / com jo soc ací amb honor / e prec lo meu Fill gloriós / que ell vos sia piadós. / Si algú de vós (vosaltres) ha errat / ja no sia (estigui) desesperat. / Mon Fill son Payre pregarà / e ell los meus precs oirà” (l. 598-605).
Amén.
