Aquests dies d’estiu, molts han passat alguns dies de vacances en petits pobles on encara es conserva el costum de marcar el ritme de la comunitat amb el toc de les campanes: el toc de l’oració (l’Àngelus), enterraments, bateig, la missa dominical… Són un referent per a molts. A vegades, quan s’espatlla el mecanisme que articula el toc automàtic de les campanes (llàstima!), alguns veïns les troben a faltar.
Aquest curs s’ha inaugurat l’Escola de Campaners a la Vall d’en Bas, en concret a Joanetes (a la comarca de la Garrotxa). A l’escola hi havia divuit alumnes de diversos punts del país. Però n’hi havia molts més d’interessants: uns cinquanta. Aquests campaners, o aprenents de campaners, tenen un accés directe a les campanes —que la majoria de persones no tenen— i poden veure i llegir unes inscripcions i una epigrafia en la campana que comuniquen un sentit profund. En paraules del Dr. Vincent Debiais, professor de la Universitat de Poitiers i professor convidat a l’UdG, “són una utilització performativa de l’escriptura: la campana mentre toca escampa el missatge de la inscripció que té gravada a la part central”. Només per citar una de les inscripcions més clàssica: Laude Deum verum, plebem voco, congrego clerum, defuctos ploro, nimbum fugo, festa decoro (“Alabo el Déu verdader, crido el poble, convoco el clergat, ploro els difunts, allunyo els núvols, alegro les festes”).
La societat actual està marcada pel ritme accelerat i pel consum del temps. Pel regnat de les presses i de les urgències que pateix l’home a causa de la fugida del present cap a un progrés del futur. I les campanes toquen en el nostre temps, donant-li un nou sentit: el de l’Encarnació. Amb l’Encarnació, Déu ha entrat en el nostre temps còsmic i històric. Les accions salvadores de Déu, en la persona de Jesucrist, han entrat en el temps. Jesucrist no ve només en la carn, sinó també en el temps. L’Encarnació ha consagrat el temps, renovant-lo i conferint-li una novetat, que les campanes recorden.
Així mateix les campanes ritmen l’horari d’una comunitat. La campana que anuncia l’Àngelus, la missa del diumenge, o la celebració d’un goig o d’un dolor (cfr. Gaudium et spes, 1), conviden el nostre temps a entrar en el temps de l’Etern. Es tracta de deixar-ho tot i d’obeir el temps. Escriu Dom Thomas Merton, monjo trapenc: “Les campanes trenquen el ritme de les nostres ocupacions per recordar-nos que totes les coses passen i que les nostres preocupacions no tenen importància […] Precisament —antigament— la benedicció de la campana d’una església acabava amb la lectura de l’Evangeli de Marta i Maria per fer memòria que Maria havia escollit la millor part, deixant moltes altres coses per estar amb el Senyor.” Es tracta d’estar disponible. Un temps físic igual per a tothom, però viscut no d’igual manera per tots. Per al cristià el temps és història santa, ja que per a Crist estem en la plenitud del temps (cfr. Gàlates 4,4).
