A diferents fòrums se’ns parla, de vegades com si fos un imperatiu, sobre ser forts, ser el millor. No estic en contra del creixement personal o que una persona es desenvolupi. Però poso en dubte aquesta “obligació” d’estar millorant sempre.

El més important: que cadascú sigui qui ha de ser; que cadascú sigui fidel als seus principis, tenint en compte que qualsevol ésser humà és únic i posseeix tant febleses com fortaleses.

El més important és ser fidel a un mateix i, per això, és essencial conèixer-se: ser conscients de les nostres fortaleses, per potenciar-les, i de les nostres febleses, per millorar-les.

Les fortaleses que són aquelles característiques o habilitats que posseïm, en les quals som realment bons i que ens poden ajudar a créixer.

Paradoxalment, també les febleses ens poden ajudar a avançar, i serien aquelles habilitats o característiques que no posseïm o que les tenim de manera escassa, però que podem aprendre o desenvolupar.

Sense pretendre fer exegesi, em venen al cap les paraules de sant Pau: “Quan em sento feble, és quan soc fort” (2Co 12,20).

Des del punt de vista cristià, crec que, quan ens fem conscients de les febleses, també ens podem adonar de les febleses dels altres i, d’aquesta forma, ser misericordiosos amb ells, sense mirar ningú amb menyspreu; podem ser humils i adonar-nos que tot el que posseïm ho rebem de Déu de manera gratuïta; i, finalment, i això ens ajudarà a créixer també a nosaltres, posar al servei dels qui ens envolten aquestes fortaleses que tenim, i segurament des d’aquí, també aconseguim millorar o desenvolupar les nostres febleses.