Vaig conèixer la Rosa Deulofeu a través de l’Escola de l’Esplai i del Moviment de Centres d’Esplais Cristians quan era delegada de Joventut de la diòcesi de Barcelona en diverses trobades i jornades on participava molta gent. També coincidíem en reunions d’Esplais.
Ens havíem trobat també per passar alguna estona amb grups més reduïts juntament amb en Santi Collell. Destacava per la seva senzillesa i pel seu tarannà proper. Era una dona optimista, riallera, alegre i molt acollidora. Sabia escoltar i alhora encomanava i desprenia amor. Tots sabíem el càrrec que tenia, però mai l’anomenava ni li donava cap importància. Elogiava i valorava els detalls dels altres. Incansable, la vèiem a tot arreu.
Transparent, facilitava la conversa encara que no ens veiéssim gaire sovint. Realment, tot i la seva voluntat de passar desapercebuda i el seu comportament discret, no deixava ningú indiferent. Al contrari, connectava i encomanava acció, ganes de compartir i actuar amb convicció i coherència. Ens feia sentir referents dels nostres infants i també dels equips de monitors amb els quals treballàvem. Tot i el seu traspàs, ens ha deixat una petjada plena de vida, d’esperança i de desig d’escampar la nostra fe allà on anem, sense ser pesats, però amb naturalitat i convicció.
Em sento molt afortunat d’haver-la conegut i d’haver pogut compartir petites estones que ara recordo i sento amb agraïment per tot el que he rebut d’ella. La Rosa ha estat una gran dona, profunda, amb una empremta inesborrable que afortunadament no s’ha apagat. Al contrari, sentim que segueix sempre present entre nosaltres.
