El moviment litúrgic europeu, que començà a caminar a principis del segle XX, no fou pas una iniciativa solitària en el marc de la vida eclesial d’aleshores. Un dels moviments amb qui va compartir camí fou l’eclesiològic, a redós de l’abat Herwegen, a Maria Laach, i els seus col·legues.

Gràcies a ells, a poc a poc veiem com es passa d’una concepció d’Església oficialitzada per sant Robert Bel·larmino, jesuïta i cardenal, arrelada en les disposicions del papa reformador Gregori VII i dels canonistes medievals llatins, on es presenta l’Església com a societas perfecta, societat perfecta, a una concepció més bíblica i litúrgica, amb la categoria de sacramentum salutis, sagrament de salvació, unida a un concepte renovat de comunió i de missió. Aquesta perspectiva arribarà al seu cimal amb el Vaticà II, primer amb la constitució litúrgica i després amb Lumen gentium, sense oblidar l’encíclica de Pius XII sobre l’Església, Mystici corporis (1943), que va representar un pas important anys abans del Concili.

Aquesta doctrina tindrà, evidentment, els seus efectes en les celebracions litúrgiques, i és per això que Sacrosanctum concilium, i en harmonia amb ella tots els llibres litúrgics i el magisteri posterior, posen l’accent en el fet que la sagrada litúrgia, per la seva mateixa naturalesa, és una realitat comunitària, a diferència de les devocions privades. És per això que tots els rituals privilegien les accions litúrgiques comunitàries, a fi i efecte de corregir l’individualisme en la pietat catòlica arrelat durant segles. També en la mateixa línia es restaura la concelebració dels ministres ordenats al voltant d’un únic altar, no com una concessió a la comoditat i a la disminució de la pietat eucarística en ells, ans tot el contrari, en vistes a una major fidelitat a la naturalesa epifànica eclesial de les accions sagrades, tal com ho vivien els Pares de l’Església d’Orient i d’Occident.

Tanmateix, i després de considerar el que acabem de dir, també és veritat que cada batejat és ell mateix quan participa en la litúrgia, i que la seva individualitat no queda anul·lada o absorbida en una massa anònima. Per això els llibres litúrgics combinen sàviament aquesta doble realitat de la sagrada litúrgia que, per un cantó és intrínsecament comunitària i, per l’altre, s’adreça i obre els canals de gràcia a cadascú personalment.

Es tracta de viure aquest equilibri imprescindible i delicat de forma humil i conscient.