La societat a Europa en general té un sistema penitenciari modern i dirigit cap a la reinserció del delinqüent que ha acabat a la garjola. Això és el que llegim sobre el paper i els manifestos legislatius; diguem-ne més bé que és patètica la idea de voler reinserir, és a dir, tornar a unir a la societat aquell que un dia l’hi fallà des de recintes que el que fan és excloure i separar.
Podríem demanar-nos: per què la societat, en lloc d’assumir uns valors de solidaritat i perdó, busca la venjança o agafa la bandera del qui la fa, la paga?
També és curiós que avui dia cap govern no hagi plantejat mesures que realment fessin de la legislació penitenciària el que diu el mandat constitucional de re-fer les persones. El que fa el sistema penitenciari sens dubte és aplicar, no sols la llei, ni els reglaments, sinó que va més enllà.
El pres, l’intern d’una presó, té garantits tots els drets que per sentència no l’hi són retirats, que bàsicament és el dret a la llibertat física. Però sí que té dret a una dignitat personal, a poder treballar dins de la presó per ajudar al manteniment de la família, a una sanitat igualitària, a una alimentació adequada, a una sexualitat normalitzada i lliure, a una educació, etc. Per què tots aquests drets estan sempre units a l’aspecte punitiu del sistema, i en moltes ocasions són trepitjats?
La Pastoral Penitenciària de les diòcesis del país i els Pares Mercedaris en particular sempre lluiten per un sistema penitenciari que anomenem “restauratiu”, on el primer impacte ha de ser un cop personal de cada intern: assumir el perdó cap a un mateix per aprendre a perdonar i ser perdonat. Després ve la segona part, la restauració de la persona que ha arribat al presidi, en un gran percentatge per una vida de sofriments, a vegades aliens a ella mateixa. I la tercera qüestió és donar oportunitats reals des de l’exterior per part del teixit productiu del país o de l’estat perquè aquella persona pugui sobreviure, treballar i tornar a començar de nou.
Cal, doncs, canviar el sistema, cal anar a un sistema, primer, de prevenció dels delictes, de formació humana, fins i tot existencial d’aquells nínxols de persones, sempre vulnerables, que acaben delinquint. Cal canviar els grisos del formigó pels colors de l’esperança, renovar les mentalitats d’aquells que sembren constantment l’odi i la punibilitat, fins i tot malbaratant les seves pròpies creences.
Tenim, en les festes de la patrona de les presons i els presidiaris, la Mare de Déu de la Mercè, un moment únic per cridar ben fort que una altra forma de presó és possible, cal només anar a l’Evangeli. Bones festes de la Mercè!
