Acabo de llegir un llibre que es diu La fe de Tolkien. Biografía espiritual, de Holly Ordway (Mensajero, 2024). Molt ben escrit i documentat, ben traduït i ben editat. Ja sé que si no heu tingut ocasió de llegir o si mai no us heu sentit captivats per El Senyor dels Anells o per El Hòbbit us pot semblat banal. Sembla cosa de “friquis” obsessionats per un llibre d’aventures. Però alguna cosa deuen tenir aquestes obres, perquè s’han convertit en punts de referència. El cert és que sense cap voluntat d’esdevenir al·legories del cristianisme, tenen un rerefons ben cristià, en la història, en els personatges, en la mitologia i fins i tot en el llenguatge.
El llibre d’Ordway fa una repassada sobre com va viure la fe aquest filòleg i escriptor, professor d’Oxford, catòlic, la fe del qual es va convertir en autèntica militància, per diversos motius: la minoria catòlica a Anglaterra va tenir moltes dificultats per viure en igualtat de drets civils respecte dels anglicans; la seva exigència intel·lectual era gran i no es va fer trampes al solitari, o sigui que va anar al fons de les qüestions que eren criticades del cat0licisme pels seus amics anglicans amb els quals debatia de forma continuada; i, molt important, mai no va defallir ni en la pregària ni en la vida comunitària i sacramental. Estigués o no d’acord amb la seva realitat eclesial, propera o llunyana.
Tolkien havia rebut amb alegria els canvis litúrgics durant el segle XX que intentaven retornar el sentit i les prioritats a una litúrgia que, amb els segles, va acabar velant més que no desvelant el sentit de l’Evangeli. Però l’acceptació de la litúrgia conciliar li va costar. A un erudit com ell, que llegia, escrivia i m’imagino que parlava el llatí amb fluïdesa, li va semblar superflu el pas a la llengua vernacla dins la litúrgia. Tot plegat amanit amb el fet que les primeres traduccions que es van fer, no del Novus Ordo, que era el missal reformat i que va trigar a aparèixer, sinó encara del missal preconciliar, sembla que no eren gaire bones. Amb tot, va evitar fer crítiques en públic i no va signar un curiós document, firmat per intel·lectuals i artistes no necessàriament catòlics, que defensava la preservació del llatí litúrgic per la seva bellesa. El document ha passat a la història amb el curiós nom de “l’indult d’Agatha Christie”, perquè ella en va ser una de les promotores.
Els canvis conciliars van arribar precedits i acompanyats de canvis socials importants que, com avui, probablement van causar estranyesa i desconcert i en una persona més aviat conservadora, molta desconfiança. Li va semblar irritant el canvi litúrgic, però amb tot va entendre que l’Evangeli no és per a savis i cal que sigui entenedor per a tothom, va valorar també que una societat i una Església que no canvia gens per adaptar-se a les necessitats que van sorgint acaba corrompent el seu missatge i va acceptar el dol per la pèrdua de la litúrgia que sempre l’havia acompanyat, no sense resistències, però amb confiança i esperança, mantenint una participació activa. Va defugir arrapar-se a la tradició, en la idea que l’Església és com el gra de mostassa: a mesura que va creixent pren una forma molt diferent de la inicial. Perquè està viva, perquè és com un gran arbre que s’ha de podar per créixer i que entre tots hem de cuidar.
