Que hi hagi un manament, el segon (“no diràs el nom de Déu en va”), i que es parli de sectes (segons el DIEC, “conjunt de persones que professen una doctrina particular, especialment en religió, que s’aparta de la majoritària o establerta”) al Nou Testament, com la jueva dels essenis, denota que estem parlant de fenòmens arrelats des de ben antic en la conducta humana. Ja ho apuntava el psiquiatre, filòsof i teòleg jesuïta Jordi Font i Rodón, recentment desaparegut gairebé centenari: “La fe religiosa, ben viscuda, estructura la personalitat, contribueix a gaudir de bona salut mental i equilibri, s’integra al procés de maduresa personal. Però compte, també hi ha maneres desvirtuades de viure la fe que són, sens dubte, patològiques.”

“En el fons de l’abús espiritual hi ha utilitzar Déu en les relacions amb altres persones. Els que ho fan, en lloc de conduir les persones cap a Déu el que fan és suplantar-lo”, assegura Luis Santamaría del Río, fundador de la Xarxa Iberoamericana d’Estudis de les Sectes.