Quan em va arribar aquesta pregunta per diferents llocs coneguts en el món d’ajuda i acompanyament als marginats, em va fer pensar molt aquest apel·latiu: “Els vostres.”

Un possessiu que ens apropa a aquells a qui no se’ls coneix pel cognom, ni encara menys per la seva “nissaga”. En aquest cas, es tracta d’una dona. I una dona del carrer, cosa normalment més greu que si es tracta d’un home, per diverses causes que no necessiten gaires arguments.

La notícia d’una dona trobada morta a la plaça de Catalunya ha commogut, i a mi m’ha arribat a través de diverses persones i organitzacions. Però el que m’ha impressionat més ha estat aquest adjectiu que, d’alguna manera, el vincula a aquells que, des de fa un temps, els anomenen “els nostres”. Ja he explicat en diverses ocasions que el terme procedeix d’una de les últimes preguntes que em va fer sor Genoveva Masip abans de morir. “Viqui, tu continuaràs amb els nostres”?

És per això que aquesta pregunta dirigida a mi com a membre de l’Hospital de Campanya de Santa Anna m’ha impressionat.

No ens estranyem pas si veiem en una esquela el nom i els cognoms dels parents que han tingut la pèrdua d’un familiar. Són “els seus”.

Quan la vida ha portat algunes persones per camins de marginació fins al final del seu recorregut pel món, sovint no hi ha “familiars” als quals recórrer per donar l’avís, ni encara menys per acompanyar-lo en un digne enterrament.

El fet que algú ens pregunti si era dels “nostres” té un sentit per a nosaltres molt fort i fa del nostre “Hospital de Campanya de Santa Anna” el lloc adient com a resposta a la crida que va fer el papa Francesc i a la qual vam respondre l’any 2017.

Són “els nostres” perquè hem optat per estar al costat d’aquells als quals la vida els ha anat despullant de títols i possessions, però que tenen en comú amb nosaltres l’única cosa que ens fa valuosos: són persones fetes a imatge i semblança de Déu, són “els nostres”.