És una tarda plujosa però nosaltres som a recer dins d’un bar del barri del Fort Pienc, a Barcelona. A través del vidre de l’establiment —especialitzat en cuina àrab— seiem tres persones: Norbert Botella, professor i veí de Calonge; una servidora, i Teodoro Domínguez Medina, Teo, una de les 1.384 persones que dormen al carrer a Barcelona.

No és una trobada fortuita, sinó que parteix d’una demanda que ens va fer arribar el Norbert per correu electrònic:

“Em poso en contacte amb vostès, perquè ahir vaig estar al bar-restaurant Yaffa, carrer Casp 151, i em vaig trobar un senyor d’exquisida educació i dignitat. Es diu Teo, i viu al carrer, és un sense sostre, però no un sense veu. Vam estar parlant de diversos temes, sobretot de com s’enfronta a la seva situació vital extrema. Té discurs, i el que diu de la nostra societat des de la seva perspectiva és altament interessant i commovedor. Tant és així que crec que tothom almenys un cop a la vida hauria de parar l’orella a escoltar el món des d’aquestes realitats. Sortosament, ell no està vençut per la situació com tants companys hi ha a la seva vora, sense rostres que han caigut en el pou de les depressions i de les addiccions. Li vaig dir que considerava que la seva veu, que el seu testimoni, havia de ser escoltat, i no pas invisibilitzat, per això us escric. Si considereu adient fer-li una entrevista al Teo, i que exposi la seva experiència i la seva visió de la realitat, crec que pot ser molt important per als barcelonins, que miren cap a un altre costat. I també, i per això us escric, serà important per a ell, per al Teo, per a la seva autoestima, per sentir-se socialment escoltat, fins i tot valorat. La seva visió és més profitosa que la del turista, això segur.”

I així, convocats pel Norbert, ens disposem a escoltar la veu del Teo, representant d’un col·lectiu —els sense sostre, els sense llar, els homeless…— sense veu, sense drets i també sense rostre, perquè moltes vegades romanen invisibles enmig d’una societat marcada per l’individualisme i la indiferència.

Al carrer plou i ell no pot deixar de patir pel carro que ha deixat fora. Surt per posar-lo sota el tendal, perquè no es mulli, i el vigila perquè no se li enduguin les poques pertinences que hi té. Un carro d’aquests de compra del supermercat que li han facilitat a l’Associació de Veïns del barri i que constitueix una eina imprescindible en el seu dia a dia. Hi porta el sopar, la manta, el sac de dormir, la roba d’abric per si fa fred —necessària ara que som a la tardor i anem camí de l’hivern—, així com la ferralla que hagi pogut recollir. El vigila de ben a prop perquè no seria la primera vegada que li desapareix. “Un dia que em vaig despistar la Guàrdia Urbana se’l va endur i em vaig quedar sense roba, sense papers, només vaig poder conservar el document d’identitat”, revela.

El Teo té 60 anys i pràcticament ha passat tota la vida a Barcelona. Ha treballat en l’hostaleria i en el sector immobiliari i quan va arribar la pandèmia es va quedar, d’un dia per l’altre, sense feina i sense habitatge. Trobant-se com estava a la corda fluixa, va marxar un temps a la casa familiar d’Almeria però per problemes amb el seu germà va tornar a Barcelona. Des del gener dorm al carrer. Les coses no han anat com s’esperava.

“Tinc una petita paga però no m’arriba per a una habitació”, exposa, “i si bé les assistentes socials saben la meva situació, em donen allargues i em diuen que els serveis socials estan col·lapsats”. “No hi ha consciència del que significa dormir al carrer”, prossegueix, “ahir mateix em va despertar una baralla, l’altre dia van tirar una pedra contra la porta del pàrquing a prop d’on dormo”. I es lamenta de la manca de suport: “A Barcelona han desplaçat la gent a la perifèria. Hi ha magnitud de diners per fer altres coses però no per ajudar la gent que realment ho necessita. No demanem gaire cosa: un lloc on dormir, on sentir-nos persones, on tenir una higiene.”

“No demanem gaire cosa: un lloc on dormir, on sentir-nos persones, on tenir una higiene”

Mentre conversem, a l’altra banda del vidre del bar Yaffa, és un continu d’anar i venir d’homes, la majoria joves subsaharians, que arrosseguen carros, com el del Teo, carregats de ferralla. El seu vaivé és tan habitual que gairebé s’han fet invisibles per al conjunt de la ciutat: “El carrer t’ensenya molt. El mateix que t’ensenya a perdre’t, t’ensenya en saviesa, a conèixer la gent. La mirada és el més significatiu que té l’ésser humà, l’altre do més gran és saber escoltar, perquè és quan aprens a mirar bé i a parlar correctament. Jo observo molt. Cada vegada que observo l’ésser humà em constitueix més com a persona, em forma per dins.”

“El carrer t’ensenya molt. El mateix que t’ensenya a perdre’t, t’ensenya en saviesa, a conèixer la gent”

I d’aquesta saviesa sorgeix la resposta a la pregunta sobre la nostra societat: “La societat no ens veu, no ens escolta, no ens dona suport, és com si féssim nosa i fóssim inservibles, però som éssers humans. M’he de reivindicar perquè, si perdo la dignitat, què em queda?” I amb llàgrimes als ulls ens explica una vivència que li causa dolor profund: “Vaig sentir com una mare li deia al seu fill ‘Aparta’t, que és un vagabund’. Aquell menyspreu em va fer molt de mal. Hi ha qui s’estima més un gos que una persona.”

“Vaig escoltar com una mare li deia al seu fill ‘Aparta’t que és un vagabund’. Aquell menyspreu em va fer molt de mal. Hi ha qui s’estima més un gos que una persona”

Arribar al carrer és molt fàcil mentre que sortir-ne no ho és gens. El 81% de les persones que porten menys d’un mes al carrer no ha rebut cap tipus d’atenció social, segons revela l’edició 2023 de l’informe Viure al carrer a Barcelona. Radiografia d’una ciutat sense llar, d’Arrels Fundació. De mitjana, les persones entrevistades en l’informe feia quatre anys i cinc mesos que vivien al carrer (la mitjana de l’informe anterior era de quatre anys i quatre mesos). La cronificació és especialment greu entre les persones nascudes a l’Estat espanyol i a l’Europa comunitària, amb cinc anys i vuit mesos, i sis anys i mig respectivament de mitjana.

“Cada vegada és més complicat sortir del carrer, es va fent com una espiral”, subscriu el Teo. “La Guàrdia Urbana ens ha arribat a llevar a toc de diana i cridant: ‘Tothom fora’. Quina classe de respecte és aquest? El jove guàrdia podria ser el meu fill. Per què ens tracten així als vulnerables? Mai no m’hauria imaginat arribar en aquesta situació.”

“Cada vegada és més complicat sortir del carrer, es va fent com una espiral”

I, malgrat això, el Teo, que el Norbert defineix com un filòsof urbà, ens parla d’esperança i de felicitat. Es pot ser feliç en la seva situació? “Sí”, contesta, “perquè tinc amics com el Norbert. Em van robar el mòbil i ell me n’ha regalat un. Cada vegada que baixa a Barcelona quedem per xerrar. Compartir és bonic, és vida, és alegria.”

És moment d’acomiadar-nos. Ens diu quin menú té per sopar: una llauna de tonyina, una de sardines, una pera, un iogurt. Els dimarts rep amb agraïment la visita dels amics de la Comunitat de Sant’Egidio, que li porten el sopar. Alguna vegada ha anat al menjador social de Sant’Egidio, al carrer Ataülf, també a la Taula de Fraternitat de l’Hospital de Campanya de Santa Anna, però és complicat anar amunt i avall amb el carro. Mentrestant, no perd l’esperança de trobar alguna ajuda més definitiva. El 21 de maig de l’any vinent farà 61 anys i malgrat que té el menisc del genoll afectat no ha perdut el vigor, ni les ganes de treballar, només necessita una oportunitat. “Tant de bo que algú m’ajudi”, sospira.