El so característic del mòbil m’avisa que acaba d’entrar un WhatsApp. L’obro i em trobo només aquesta frase: “Estic sol, molt sol, i angoixat.” És un del meus “ex”. És així com acostumo a catalogar els meus amics que, en un moment determinat, han tingut amb mi una relació que ara resulta més o menys llunyana de la realitat: els vaig fer un seguiment a la presó, en un pis d’acollida, a Santa Anna o a l’hospital… Vam viure junts moments molts difícils que han creat entre nosaltres uns lligams que ens han marcat la vida, la seva i la meva. Aquestes trucades són sovint un motiu de retrobament que em fa feliç perquè puc tornar a relacionar-me amb una de les “ovelles perdudes” que vol tornar d’alguna manera a la cleda.
Quedem i comencem a reviure el que ha passat en aquests anys i m’explica el que ha viscut. El relat és d’aquells que em guardo al cor i el porto a la pregària per comentar-lo amb Jesús i pensar junts què es pot fer, si és que hi arribo a temps…
El retorn de l’ovella perduda no és fàcil. Comporta una sèrie d’afegits a la iniciativa primera i a la bona voluntat. Però hi ha una primera cosa a la qual, almenys, podem fer front: la solitud. La solitud ha deixat en l’ànima del meu amic una incapacitat per compartir, una por a les solucions que per a ell no ho han estat, una mena d’escepticisme que ni ell mateix reconeix, però que no el deixa actuar lliurement. I és aleshores quan un silenci ple de records i episodis del passat només es pot resumir en una forta abraçada. Aquella abraçada que no necessita paraules ni reclama explicacions ni excuses, abraçada que en apropar dos cossos està obrint l’ànima de tots dos per bolcar-se i acollir.