El monestirs de Poblet i Vallbona proposen un programa de quatres caps de setmana (el primer s’ha fet a l’octubre a Vallbona): al desembre, a Poblet; al març, a Vallbona, i al maig, a Poblet, anomenat We Work. Com expliquen els coordinadors, el P. Borja Peyra i la Gna. Sara Picher, els joves són “benvinguts per ajudar-nos a construir galliners, horts; per pintar. Es tracta d’aprofitar la mediació del treball i proposar-ho com un lloc de contacte, perquè es pugui construir una amistat i un coneixement mutu. Creiem que en els joves hi ha la necessitat de saber que la nostra realitat existeix”. Més informació: www.poblet.cat.
Els nois van a Poblet, mentre que les noies van amb les germanes de Vallbona?
No, venen de forma mixta a tots dos monestirs per participar en la litúrgia i pregar, per tenir aquest contacte amb el treball monàstic i conèixer altres persones. Ens semblava molt important que hi hagués joves dels dos sexes tant a Vallbona com a Poblet, perquè l’experiència sigui el més espontània possible.
Avui dia els joves aprenen moltes coses a través de les ciències i la informació a la qual tenen accés. Què és el que pot faltar en la seva formació i què, en canvi, poden trobar en la vida monàstica?
La primera necessitat dels joves és la vida interior, una vida completament centrada en Crist, en l’oració, en la litúrgia. Aquest és un tresor que nosaltres custodiem, i és la nostra obligació transmetre’l a les noves generacions, que moltes vegades no tenen ni tan sols notícia que aquesta opció de vida existeix. D’altra banda, hi ha la qüestió del treball monàstic, que és un treball impregnat per l’oració, un treball que no busca la major productivitat sinó que l’objectiu últim és la lloança, l’excel·lència, però una excel·lència orientada cap al pla espiritual. Aquest tipus de treball és realment regenerador, humanitzador, que edifica la persona, en lloc d’aixafar-la o d’absorbir totes les energies de l’ésser humà, alienant-lo com passa tantes vegades en la nostra societat.
Com neix en un jove la vocació a la vida monàstica?
Necessitem no només una atenció interior i una pràctica de l’oració, sinó també un lloc on poder escoltar la crida de Déu, un institut o una realitat eclesial on un pugui rebre aquesta crida. A partir d’aquí, Déu sap com fa les coses. El fet que un jove en un d’aquests caps de setmana conegui les nostres comunitats i senti la necessitat de comprometre’s més, de fer un pas més, això realment és un misteri, una cosa que no podem provocar artificialment, sinó que és l’obra de la gràcia.
Com descriuríeu a un jove la realitat del treball monàstic davant d’altres tipus de treball?
El treball, perquè sigui realment treball, ha de produir; si no, no seria treball, sinó passatemps. El que canvia és la qualitat dels productes i la manera com s’arriba a aquests productes del treball, on la persona no es posa al servei de la producció final, sinó que la producció es posa al servei de la persona. El treball en un monestir porta a lloar Déu, sentint la presència de Déu en els materials, veient i experimentant la inspiració de Déu en el producte final. Aquesta és realment una experiència única, custodiada molt zelosament pels nostres ancestres monàstics, i que ens ha estat transmesa fins avui.
“El treball en un monestir porta a lloar Déu, sentint la presència de Déu en els materials, veient i experimentant la inspiració de Déu en el producte final”
Quina és la novetat que va introduir la reforma cistercenca en el món del treball?
Un dels pilars que la reforma cistercenca va introduir en la regla de sant Benet és justament aquest retir al camp, el desenvolupament de l’activitat agrícola que permet entrar en contacte amb l’obra de Déu, amb la seva bellesa, amb l’ordre còsmic que Déu ha imprès en la seva creació. Això és un element característic del nostre orde i justament és una cosa que nosaltres podem aportar avui dia, on els joves tenen tanta sensibilitat per la realitat natural, per l’ecologia. Però la nostra aportació és una aportació cristiana, no panteista, a través d’un acostament que nosaltres considerem veritable, que és veure la creació com una imatge de Déu.
Quina és l’experiència dels joves que van a Vallbona?
És veritat que els joves quan venen queden fascinats per la bellesa del lloc, pel cant, pel treball que fem. Queden captivats per aquesta primera impressió, però després els falta l’encontre amb el Crist, l’enamorament amb el Crist. La vocació és resposta a una crida, i aquesta crida pot venir-te des d’un We Work, des d’una lectura, des del consell d’algú. El Senyor es val de qualsevol cosa. I a partir d’aquí em puc plantejar: “I per què no jo també?” Moltes persones es troben impedides per la por de deixar les coses que els agrada. Humanament, una sola no pot optar per la vida monàstica o un compromís. Però amb Crist, sí, tot ho puc. Els joves han de descobrir això: enamorar-se del Crist a través de la nostra bellesa. A partir d’aquí pot haver-hi una continuïtat. Hi ha una bellesa que és més superficial, que passa, però hem de ser tocats per la Bellesa en majúscules, que és el Crist. I nosaltres els monjos per gràcia de Déu som una espurna, som una petita bellesa, en minúscules, de la Bellesa en majúscules. Si els joves descobreixen que aquesta bellesa en minúscules ve de la Bellesa en majúscules, no podran resistir-se a la Bellesa en majúscules i optaran per tenir una continuïtat amb la vida monàstica.
És com descobrir la bellesa paradoxal del Crist, de la que diu Isaïes en el càntic del servent dolent que no tenia bellesa ni figura?
En el Crist crucificat, en l’Ecce homo desfigurat, que fa pena i angúnia de veure’l, veiem la Bellesa d’aquest Déu que és amor. Hem descobert en ell l’amor de Déu i que és el més bell de tots els homes, malgrat que faci fàstic o pena de veure. Si arribéssim a prendre consciència de com Déu ens estima, ens tornaríem bojos d’amor i ens desviuríem! Llavors pots veure la bellesa de Déu ni que sigui desfigurat.
“Si arribéssim a prendre consciència de com Déu ens estima, ens tornaríem bojos d’amor i ens desviuríem!”
Com compartiria, germana Sara, amb els joves l’experiència de la seva vocació a la vida monàstica?
Em sembla que la meva experiència és súper senzilla, molt normal i natural. Van ser una sèrie de circumstàncies, persones, fets, que em van portar a descobrir que Déu m’estava demanant una vida, una vocació, que jo de cap manera m’hauria imaginat per a mi. En un recés de joves, quan tenia 19 anys, un prevere ens va preguntar quin era el somni que el Senyor tenia per a cadascun de nosaltres. Al principi jo tenia por, però malgrat aquesta por vaig voler preguntar-me què era el que el Senyor volia per a mi. Algú em va fer prendre consciència que el Senyor té una opció, una vocació, un projecte de vida per a cadascú. A mi això ningú m’ho havia dit. Fins aquell moment el meu projecte de vida era seguir infermeria, casar-me i formar una família. Però quan em van dir que el Senyor té un projecte per a cadascú, vaig estar segura que el que el Senyor volia per a mi era molt més gran que el que jo havia pensat fins aleshores. La trobada mundial de la joventut del any 2000 a Roma també va suposar un abans i un després a la meva vida, va ser una sacsejada molt forta que em va fer plantejar molt seriosament la meva vocació cristiana. D’aquí va néixer la vocació a la vida monàstica.
Quina és la clau perquè els joves coneguin millor el secret de la vida monàstica?
És l’alegria! Al We Work totes dues comunitats, masculina i femenina, obrim les portes perquè vinguin nois i noies i descobreixin que es pot ser feliç amb quatre coses a la vida. Amb Jesús mateix es pot ser feliç i sentir-se plens, no cal res més. No intentem vendre ni demostrar res, sinó mostrar als joves que es pot ser feliços amb una vida austera i amb Jesús només, sense mòbils, sense WhatsApp, sense viatges. El We Work pot ser l’oportunitat per descobrir l’alegria que els monjos i les monges tenim. No podem contenir el que hem descobert, és la perla preciosa. Els monjos hem venut totes les perles que teníem per comprar una perla preciosa. I això ho hem de comunicar, no ens ho podem guardar per a nosaltres. Per això convidem els joves que sàpiguen que podem viure només amb la perla preciosa.
“No intentem vendre ni demostrar res, sinó mostrar als joves que es pot ser feliços amb una vida austera i amb Jesús només”
I a banda de l’alegria, com explicaríeu als joves la relació que tenen els monjos amb el dolor, quin significat té el dolor en la vida monàstica?
Forma part de la nostra principal missió: solidaritzar-nos, des de la pregària, quan resem aquells salms on algú està malalt, algú està sofrint; evidentment nosaltres pensem en la gent que està passant aquestes tribulacions. Després hi ha les dificultats de la vida comunitària, que també existeixen, com en qualsevol opció de vida. Els frec a frec en el dia a dia amb els germans. Totes aquestes petites coses que són com arestes i punxes són oportunitat per no queixar-me i oferir-ho. Així, jo amb això em compadeixo i em solidaritzo amb el sofriment del món. Hi ha tantes ocasions en el dia, tantes asprors i coses que piquen i molesten; tots són oferiments físics i morals que podem fer en la pregària.
Com és el treball en la vida monàstica?
Als monjos se’ns lloa per la feina ben feta, perquè intentem que no se’ns hi esmunyi la pressa. Aquesta és la diferència que veuen molts hostes nostres; a les seves parròquies viuen moltes vegades misses molt ràpides; en canvi, aquí amb nosaltres experimenten una litúrgia molt més lenta i calmada; intentem celebrar l’Eucaristia amb tota la dignitat i consciència del que estem celebrant. I així és com vivim totes les altres dimensions de la nostra vida: si ens toca fer ceràmica, intentem que la peça ens quedi ben decorada; si ara anem a l’hort, doncs a remenar bé la terra; si ara em toca atendre aquesta germana malalta, li dedico temps a ella. La nostra vida és tan bonica perquè la tenim molt ben ordenada, a cada moment ens toca una cosa, ara lectio, ara pregària, ara visita. És bo que la gent conegui que aquesta vida ofereix coses que l’ésser humà necessita: ordre, harmonia, estabilitat; això ens pacifica i ens dona plenitud.
Com la litúrgia i el treball manual influeixen en l’espiritualitat dels joves que participen en el We Work?
És un feed back, al We Work hi anem a treballar i fem comunitat, compartim el que som, el que tenim. Jo construeixo aquest mur o poso aquesta malla i de les germanes rebem una ajuda; compartim la generositat i l’ajuda d’aquest jove… Nosaltres rebem això i compartim el que tenim, acollim els joves, s’allotgen aquí, els donem aliment, lloc i llit. És una riquesa material i de valors. I en la litúrgia ens enriquim espiritualment, és l’espai on facilitem que el jove pugui tenir relació ja no tant amb allò material, sinó amb el transcendent, amb el Senyor, des de les seves mateixes paraules, que són el que recitem a la litúrgia. En aquest cas canviem les eines que donem als joves, aquestes ja no són l’aixada, les pinces de podar o la desbrossadora, sinó el saltiri, la paraula de Déu, la Sagrada Escriptura, perquè siguin el mitjà per entrar en relació amb el Senyor. La litúrgia de les hores és un moment exclusiu i privilegiat per entrar en relació d’intimitat només amb el Senyor. I per això es deixen les tisores de podar, els mòbils, les aixades a fora, i només ens quedem amb la Sagrada Escriptura per dir: “Senyor, parleu, que el vostre servent us escolta; escolteu, Senyor, que el vostre servent us parla”, des d’aquesta comunitat i des d’aquests joves que s’uneixen amb la comunitat.
