El nou curs no hauria pogut començar millor al Seminari de Terrassa, que no únicament arrenca amb divuit seminaristes, entre els quals tres noves incorporacions, sinó que acaba de viure l’ordenació presbiteral, el 29 de setembre, del jove de 26 anys Javier Bausili Morenza. El nou prevere diocesà ha estat nomenat vicari de Sant Pere d’Octavià, a Sant Cugat del Vallès, on col·laborava com a diaca. Prèviament, havia servit a Valldoreix i Parets del Vallès. El 6 d’octubre va fer la primera missa solemne a Sant Cugat.

Quin és el camí vocacional que et va portar a entrar al Seminari de Terrassa?

Soc el quart de cinc germans d’una família cristiana en què sempre s’ha viscut la fe. Hem residit a Igualada i Castellbisbal, però la meva vida social ha transcorregut a Mira-Sol i Sant Cugat del Vallès, perquè sempre he estudiat a La Farga. Recordo especialment l’estiu entre primer i segon de Batxillerat quan vam fer un pelegrinatge diocesà a Àvila amb motiu dels 500 anys del naixement de santa Teresa de Jesús. En un moment determinat vaig sentir una presència del Senyor molt gran i vaig experimentar que em demanava alguna cosa. Em va quedar molt clar que si volia saber què em demanava m’havia d’apropar més a ell. Després de la Selectivitat vaig començar a estudiar Farmàcia i a la vegada feia de catequista d’un grup de joves d’ESO a Sant Cebrià de Valldoreix. Cada vegada sorgia més la pregunta què volia de mi el Senyor. En una convivència de cap de setmana, després de la típica reunió amb catequistes, un seminarista i actual sacerdot em va dir: “Javi, he estat pregant per tots els catequistes i, quan pregava per tu, el Senyor m’ha fet entendre que et crida al sacerdoci. Ho has de discernir tu però et recomano que agafis un director espiritual.” Vaig agafar un director espiritual, el mateix que tinc ara, i vaig començar un camí molt més intencional. L’estiu després d’haver acabat primer de Farmàcia vam fer un pelegrinatge a Fàtima, on vaig pregar perquè el Senyor em donés forces per entrar al Seminari. Ja no era un tema de discerniment sinó d’atrevir-me a seguir aquesta gràcia. Al cap de pocs dies, al setembre, entrava al Seminari de Terrassa. D’això fa 7 anys, n’estic molt content i molt convençut que és el que el Senyor em demanava.

Com valores l’experiència humana i espiritual viscuda durant el temps de formació al Seminari?

Estic profundament content per la dimensió comunitària i formativa viscuda al Seminari. Ha estat una experiència molt enriquidora que m’ha permès enfortir la vocació, amb la certesa que el Senyor em cridava a ser allí. Puc dir que aquesta certesa l’he tingut cada dia i s’ha anat fent més gran. També ha estat molt enriquidora l’experiència acadèmica a l’Ateneu Universitari Sant Pacià, on he pogut compartir i fer amistat amb seminaristes d’arreu de les diòcesis catalanes. Cada diòcesi té unes peculiaritats pròpies i aquest contacte et permet conèixer altres realitats. Es fan amistats molt maques. En la primera missa solemne em van acompanyar com a diaques tres companys de Barcelona.

Com explicar la vocació sacerdotal a un món amb interessos tan contraposats?

El fet de respondre a la crida em satisfà el cor i és font de plenitud i satisfacció. Alhora, la vocació em permet sortir de mi mateix per posar-me al servei del Senyor, dels germans i de l’Església. Són coses que m’omplen molt: el celibat viscut no com una renúncia sinó com una unió directa amb el Senyor, i el fet de sortir de mi mateix per donar-me als altres. Valors molt diferents dels que avui dia el món proposa.

“Viure en comunitat et fa créixer constantment, t’obliga a sortir de tu i tenir més en compte els altres”

La vida de comunitat viscuda al Seminari, la pots replicar a la parròquia de Sant Pere d’Octavià?

Vivim a la casa abacial, davant del monestir, quatre mossens. Realment es tracta d’una vivència comunitària. Als matins procurem trobar-nos tots a les 7.30 per iniciar la jornada amb el rés de laudes i l’ofici, i a partir d’allà cadascú segueix la seva agenda. N’hi ha que són professors a la Universitat i jo, per exemple, estic fent tercer de Filosofia. A nivell pastoral, estic més enfocat a la catequesi de comunió. En concret, a la parròquia tenim un grup de 6-12 anys i una iniciativa molt maca que hem començat és la catequesi del Bon Pastor per a infants de 3-5 anys. També m’encarrego del grup llatinoamericà. Personalment, aquest treball comunitari és de gran importància. De fet, l’Evangeli ens recorda que el Senyor els enviava de dos en dos, encara que, evidentment, segons les circumstàncies, de vegades no és possible. A nivell humà també és molt enriquidor. Viure en comunitat, més encara per a mi que vinc de família nombrosa, et fa créixer constantment, t’obliga a sortir de tu i tenir més en compte els altres.

Per què als joves d’avui els costa escoltar i seguir la crida del Senyor?

Hi ha un factor demogràfic determinant. Hi ha menys famílies en general i, per tant, menys famílies cristianes. També hi ha un factor espiritual, en el sentit que la realitat del món d’avui fa que sigui més difícil respondre al Senyor. Dit això, hi ha molts joves que miren de respondre-hi honestament. A la diòcesi de Terrassa s’està revitalitzant la Pastoral de Joves, i comença a no ser estrany que siguin els fills els qui portin la fe a casa seva, com veiem en la catequesi de comunió. D’altra banda, el context eclesial actual convida que els laics facin una passa endavant cap a una Església més sinodal. A la parròquia de Sant Cugat comptem amb la col·laboració d’un gran nombre de laics.

En l’actual context social i eclesial, a què et sents interpel·lat com a sacerdot?

A respondre a allò que el Senyor em posa davant cada dia, a servir de la millor manera possible i la màxima disponibilitat les persones que tinc encomanades, cosa que exigeix una vida de fe molt intensa. No soc un agent social, encara que fan una feina molt maca, sinó que com a prevere em sento cridat a fer present Jesús en la realitat que m’envolta. Hi ha una feina primera de fer veure que Jesucrist és la resposta que el cor desitja encara que de moment no s’entengui així. Els sagraments són part d’aquest camí, perquè donen resposta a aquest desig que tots portem al cor. És molt important acompanyar la gent en el camí cap al Senyor.