En temps de persecució religiosa, l’any 1936, l’Antoni Tort, argenter de professió, no va dubtar a acollir a casa seva, al carrer del Call 17 de Barcelona, mossens, religiosos i religioses i fins i tot l’aleshores bisbe de Barcelona, Manuel Irurita, amb el seu nebot, Marcos Goñi. Aquesta activitat altruista, així com el seu testimoni de fe insubornable, van signar la seva sentència de mort, la matinada del 3 al 4 de desembre del 1936 al cementiri de Montcada. Fins aquí la història per tots sabuda —i motiu pel qual serà beatificat el 23 de novembre a la Sagrada Família—, però gràcies a la seva filla Maria Dolors Tort Gavín, l’única supervivent dels 13 fills que va tenir el matrimoni, en coneixem la vessant més personal. “Quan el pare va morir jo tenia prop de dos anys, evidentment no me’n recordo, però el seu testimoni m’ha arribat de la mà de la mare i els germans”, ens explica la Maria Dolors, nascuda el 19 de febrer del 1935.
Què li van explicar la mare i els germans sobre el seu pare?
El papa sempre va ser viu dins de casa. Era un sant baró, un home extraordinari. Cada diumenge al matí, després de missa, se n’anava a l’hospital de Sant Llàtzer a afaitar els leprosos. Procurava mestres per als pobles que no en tenien. Pagava llits a malalts de tuberculosi a l’hospital de l’Esperit Sant. A casa era molt afectuós. Gaudia d’endur-se’ns tota la colla de passeig. La gent, quan el veia, comptava quants érem. Durant unes vacances a Monistrol de Montserrat, on teníem un xalet, un dels meus germans, l’Antonio, va agafar un fort mal de panxa i el metge va dir que potser s’havia empatxat d’ametlles, però va acabar morint de peritonitis. Ens vam posar tots de dol i la gent quan ens veia s’exclamava: “Pobre aquest home que s’ha quedat viudo amb tota aquesta canalla”. Passa que la mama sempre era a casa. Va estar divuit anys sense moure’s de casa ja sigui embarassada o donant el pit. En total van tenir 13 fills, però vam ser 11 els que vam viure junts. El Jordi va morir en néixer i l’Antonio, com he dit, va morir de peritonitis.
Quin ha estat el llegat de fe del vostre pare?
Quan se l’enduien detingut ens va dir: “Des del cel us podré ajudar més que des d’aquí a la terra.” “No es mou fulla que Déu no ho vulgui”, també solia dir. El llegat que ens va deixar era una gran fe en la providència divina i fer el bé als altres. Era un home molt valent i molt guapo, però no es deixava retratar mai. El retrat en què se’l veu més bé és durant una Setmana Santa a Barcelona portant el Sant Crist.
La professió d’argenter, venia de tradició familiar?
No venia de família. El seu pare era forner de Monistrol de Montserrat i la mare tenia una merceria a Igualada, però com que el noi tenia molta traça dibuixant van decidir instal·lar-se a Barcelona perquè pogués estudiar. Al taller del papa hi havia uns vint treballadors entre estoigistes, gravadors, dauradors… Sobretot feien joies per a la litúrgia com copons o custòdies. Al Museu de Montserrat tenen un copó del pare que suposo que ens el deixaran per a la celebració de beatificació. Recordo que quan érem petits i jugàvem a fet i amagar els petits ens ficàvem dins de grans estoigs de joies que eren com armaris. Quan va venir la guerra folrava ànimes d’or en cinturons de senyor o en cintes de barrets. També amagava l’or en forma de botons de jaquetes o americanes. A casa ens van arribar a fer fins a catorze registres. Tot el que no els interessava ho van llençar pel balcó i a la plaça de Sant Jaume ho van cremar. El que tenia valor (joies, coberts de plata, diners…) s’ho van endur.
Un cop mort com va tirar endavant la seva mare, Maria Gavín, sola amb onze fills?
Nostre Senyor va cuidar de nosaltres. Hi havia famílies com els Banderas o els Massó que ens donaven el pa de racionament que ells no es menjaven. Menjàvem molt senzill, fèiem sopes i farinetes. També ens donaven pots grossos de llet en pols de la marca Klim. A la meva germana Victòria, que després de la mort del papa es va convertir en el pal de paller de casa, la mama li comprava cent grams de mortadel·la perquè calia alimentar-la bé.
Els germans grans es van posar a treballar?
Els amics del papa van procurar per nosaltres. La germana gran, la Mercè, va entrar a les Germanetes de l’Assumpció, que ens proporcionaven menjar, cafè, sabó… que els arribava des de la rereguarda. El propietari de la sederia Can Batlló, al carrer de l’Escorial, havia estat client del pare i va donar feina de despatx a la Victòria, l’Anna Maria i la Paquita. La Montserrat, com que tenia molta traça amb el dibuix, feia estampats originals per a la mateixa sederia Can Batlló i per a la fàbrica Pich-Aguilera del carrer de Llúria. La Paquita, que després va ser mestra a les Carmelites de la Caritat, treballava a la pastisseria-orxateria Las Golosinas Españolas, al Portal de l’Àngel. La Maria Lourdes va aprendre de modista i cosia. Als petits ens van donar una plaça gratuïta en escoles religioses: el Jaume als Jesuïtes de Sarrià; l’Antonio i el Manuel Maria als Escolapis; i jo a les Carmelites del carrer Major de Gràcia. Després del Batxillerat vaig estudiar infermeria a l’Escola de la Caixa de Pensions, a la Via Laietana amb el carrer Jonqueres. De seguida que vaig acabar vaig trobar feina gràcies a metges que havien estat amics del papa: la Platon, la Quiron i a l’Hospital del Mar, l’últim lloc on vaig fer d’infermera abans de casar-me, moment en què vaig anar a viure a Montornès del Vallès i vaig fer de pagesa per ajudar el meu home. Tenim dos fills, el Jordi i la Mireia.
La seva mare va viure sempre a la casa pairal del carrer del Call?
Després del Congrés Eucarístic Internacional del 1952, el bisbe Gregorio Modrego li va regalar a la mama un pis al carrer de Felip II, en agraïment perquè a casa havíem tingut acollits el bisbe Irurita, el seu nebot Marcos Goñi, el felipó pare Torrent i set monges carmelites. La mare va viure en aquest pis del barri del Congrés fins a la seva mort, als 90 anys, acompanyada de la meva germana Victòria. I com que la meva germana Montserrat, que aleshores tenia 9 fills, vivien estrets en un carrer dels Banys Nous, es van instal·lar al carrer del Call.
Com viu la propera beatificació del seu pare?
Amb il·lusió i amb molta emoció, però alhora com una indefensió de pensar que justament jo no en tinc cap record. Sé que el vaig conèixer, que em devia abraçar, però no me’n recordo. Ara bé, si el veiés pel carrer segur que el reconeixeria de tant com l’he mirat a les fotos i de tants records que m’han arribat per part de la mare, dels germans i de tots els qui el van conèixer.
