El càntic de Dèbora (Jt 5) suposa viatjar al cor de la història d’Israel en tractar-se d’un dels textos més antics conservats (segles XII-XI aC) que recull les experiències del poble naixent que es va articulant socialment i política a mesura que s’assenta a Canaan.

El lideratge del moment estava en mans de Dèbora, figura que no sorgeix davant del conflicte, sinó que ja és tot un referent enmig de la comunitat. Emergeix amb força a través de les paraules de l’himne no tan sols com a jutgessa, apareixent com una “jutge” entre els jutges, sinó també com a governant, posant en relleu el reconeixement de la seva autoritat. No es pot perdre de vista que l’administració de justícia suposava el restabliment de l’ordre i, per tant, l’administració del govern que havia d’estar en sintonia amb el designi diví.

La funció profètica acompanya la de jutge i salvadora. Dèbora coneix què ha de fer per alliberar el poble en rebre el missatge de Jahvè. Amb aquesta menció, se la presenta implícitament com a escollida, com a portadora de la paraula de Déu, destacant que la seva autoritat és fruit d’aquesta crida, tot accentuant-ne la fidelitat. A més, ella es presenta com a “mare d’Israel”, caràcter propi del seu lideratge. Aquesta imatge enllaça amb la cura i el treball de la terra que els israelites havien oblidat i de la qual ella serà renovadora, i connecta alhora amb les matriarques d’Israel, amb les quals Jahvè també va establir-hi l’aliança. El càntic és reflex de la situació política, del seu paper com a líder i de la lloança a Déu que acompanya i guia el seu poble en tot moment, en sintonia plena amb les seves predecessores i predecessors.