La immigració torna a estar al centre de la política europea. Els darrers anys s’ha parlat molt dels fluxos migratoris i de la necessitat de fer una gestió comunitària a escala europea fixant un mecanisme automàtic de repartiment.  El debat actual, en canvi, gira al voltant dels mètodes per contenir les arribades de nous immigrants o per deportar-los. La qüestió migratòria protagonitza una batalla cultural en què preval la idea de reforçar la seguretat.

Aquesta és una política resignada que accepta que molts immigrants siguin irregulars. No es parla d’afavorir fluxos migratoris legals i segurs, com els corredors humanitaris que ha impulsat la Comunitat de Sant’Egidio, sinó que només es parla d’aturar o retornar els “clandestins” (com se’ls anomena impròpiament).

La darrera proposta del govern italià de Giorgia Meloni consisteix a crear camps de deportació d’immigrants fora de la Unió Europea. La majoria dels líders europeus han fet seva aquesta proposta. L’ha recolzada la presidenta de la Comissió Europea Ursula von der Leyen i, a excepció del govern espanyol, la majoria de líders de l’esquerra europea la veuen amb bons ulls. Fa només uns mesos, acceptar una proposta com aquesta hauria estat impensable, però avui les terribles imatges dels morts al mar o dels emigrants que fugen de les guerres ja no emocionen. En qualsevol cas, Europa no pot perdre la seva vocació de defensa dels drets humans i de la cultura de pau, ni la seva capacitat d’integrar la diversitat.

Però afrontar la immigració a Europa amb criteris de seguretat, amb mesures de contenció o deportació, també és una gran contradicció. És un fet objectiu que necessitem més immigració. Hi ha molts sectors productius que necessiten cada vegada més mà d’obra. El nostre sistema de pensions només serà sostenible si augmenta el nombre de cotitzacions i tenim un dels índexs de fecunditat més baixos del món: 1,16 fills per dona. La immigració és una resposta a aquests problemes.

És fonamental repensar la immigració com una oportunitat que cal aprofitar i no com un problema. És un raonament lògic i no ideològic per aturar el suïcidi del nostre continent. El papa Francesc no es cansa d’indicar el camí de l’acollida i la integració. Alhora, una Església unida que faci bandera d’aquesta proposta és una llavor d’humanitat i convivència per al futur de la nostra societat.