Resulta impensable una defensa de l’abolició de l’esclavatge al segle I de la nostra era. L’apòstol Pau escriu una carta personal a Filèmon sobre com ha de tractar el seu esclau Onèsim, que s’ha escapat i, per tant, és mereixedor d’un càstig exemplar. Onèsim s’ha trobat amb Pau i, escoltant la seva predicació, s’ha fet cristià.

Pau el retorna al seu amo, però demana a Filèmon un nou tipus de tracte envers el seu esclau, que supera les relacions tradicionals entre amo i esclau. Li demana que el rebi no ja com un esclau, sinó com un germà estimat, “tant humanament com en el Senyor” (Filèmon 16). En el seu context, l’aplicació d’aquest criteri és autènticament revolucionària, i parteix del principi que apareix a la carta als Gàlates: “Ja no hi ha jueu ni grec, esclau ni lliure, home ni dona: tots sou un de sol en Jesucrist” (Gàlates 3,28). Les relacions humanes, en aquest cas entre amo i esclau, es transformen a partir de la Bona Nova de Jesús. El fet de reconèixer en cada ésser humà un germà fa que sigui absurd que una persona pugui ser esclava d’una altra.

Pau no parla explícitament de l’abolició de l’esclavatge —una proposta encara impossible en la cultura grecoromana—, però sí que posa els fonaments que més tard la faran possible. Encara caldrà esperar segles perquè l’esclavatge sigui abolit (si bé malauradament persisteixen encara avui moltes formes d’esclavatge), però l’aportació de Pau va ser decisiva en aquest procés.