El clamor dels pobres se sent entre nosaltres, el tenim ben a prop, és causa de preocupació i ens mou a parlar i actuar. Ho vivim amb dolor quan veiem tantes germanes i germans nostres que pateixen la manca d’una feina i un sou digne, la falta d’habitatge i tantes mancances inherents a les noves pobreses que afecten especialment la gent gran i els joves, com també els migrants, tants que necessiten ser acollits.

Més encara quan de sobte apareixen pobreses inesperades causades per catàstrofes naturals que assetgen ciutats i pobles de manera violenta, deixen centenars de morts i milers de persones sense casa i havent-ho perdut tot, com el que recentment ha succeït a la Comunitat Valenciana i en altres comarques. El ventall de la pobresa s’obre cada vegada més i demana noves i valentes respostes. El miracle de la solidaritat fa que milers de voluntaris i voluntàries s’hi facin presents.

Escoltant aquest clamor, les comunitats no deixen de pregar i actuar. Una pregària unida a la del pobre que —en paraules del papa Francesc— “va de dret a l’oïda de Déu” (Sir 21,5), perquè Déu coneix el sofriment dels seus fills perquè és un Pare atent i sol·lícit envers tothom. Com a Pare té cura dels qui més el necessiten: els pobres, els marginats, els qui pateixen, els oblidats. Però ningú no està exclòs del seu cor ja que, davant d’ell, tots som pobres i necessitats. La pregària troba la confirmació de la seva autenticitat en la caritat que es fa encontre i proximitat. Si la pregària no es tradueix en una actuació concreta, és vana, de fet, “la fe sense les obres és morta” (Jm 2,26). Deixem que sigui la força interior la que ens mogui a actuar, a estimar.