Les escenes de pou són repetitives a la Bíblia, en elles es produeix sempre la trobada dels patriarques i matriarques que acaba en matrimoni. Així s’esdevé amb Isaac i Rebeca (Gn 24,10-67), Jacob i Raquel (Gn 29,1-14), Moisès i Siporà (Ex 2,15-21). Aquests relats presenten, a més a més, la mateixa seqüència. 1) El personatge arriba a un pou després de fer un gran viatge. 2) Demana aigua o fa alguna acció heroica. 3) La promesa corre a casa per anunciar la trobada, i així el viatger és acollit per la família de la noia que, després d’aquesta hospitalitat, prepara les noces de la nova parella. 

Al cap. 4 de sant Joan, Jesús arriba assedegat al pou de Jacob i demana aigua a la samaritana. L’hora insòlita en la qual la dona surt a prendre l’aigua ja indica que aquest relat no finalitzarà amb les noces previstes a l’AT. L’hora sexta és la més calorosa, on a ningú se li acudiria anar a buscar aigua. Això sempre es feia al capvespre, quan fa fresca.

Es tracta d’unes noces de natura ben diferent. Com als relats dels patriarques, la samaritana també surt corrents (deixant el càntir) al poble per anunciar als samaritans si aquell home que li havia dit tot el que havia fet no seria potser el Messies. Jesús és acollit pels samaritans i es queda dos dies amb ells. Al final, en lloc del casament d’un home i una dona, tenim aquesta meravellosa confessió de fe: “Ara ja no creiem pel que tu dius. Nosaltres mateixos l’hem sentit i sabem que aquest és realment el salvador del món.”