La brevetat d’aquest passatge és clau per entendre què va passar realment en el procés endegat contra Jesús pels dirigents jueus. Jesús ha estat lliurat a Pilat per la seva pròpia nació i pels summes sacerdots. El primer que el proclamà rei en l’escrit de Joan fou Natanael, després que Felip el presentés a Jesús: “Tu ets el rei d’Israel” (1,49), títol equivalent al de Messies en hebreu. Més endavant, en l’escena dels pans, quan Jesús s’adonà que els 5.000 homes anaven a arrabassar-lo per proclamar-lo rei, es retirà a la muntanya ell sol (6,15). Tanmateix, els summes sacerdots han tingut tot l’interès a lliurar-lo a Pilat com un sediciós que s’havia autoproclamat rei (19,12) i s’havia alçat en armes contra l’Imperi romà regit pel Cèsar. I Pilat ho deixà escrit en el rètol de la creu: “Jesús Natzoreu, el rei dels jueus” (19,19).

Jesús refusa en absolut aquest títol: “El regne meu no és d’aquest món… el regne meu no és d’aquí”, recalcant-li així que no tenia cap pretensió messiànica, com s’esperava del Messies successor de David: “Si fos d’aquest mónel meu regne, els meus guàrdies personals estarien esforçant-se per impedir que caigui jo en mans dels jueus.” L’escriptor ho proposa com una condició irreal: Jesús no té guàrdies de cos, com tenien els summes sacerdots i els fariseus (7,32) i els guàrdies dels jueus que Judes s’endugué i que arrestaren Jesús (18,3.12).

Pilat ha copsat que Jesús era rei, però aquest no accepta el sentit que pretenia Pilat: “Ets tu qui diu que soc rei.” Jesús no és el Messies polític que hom esperava i que tan preocupava al governador romà. Jesús li diu a Pilat que no ha “nascut” per ser rei en la línia del Messies davídic, que encara avui enyorem, sinó “per donar testimoni de la veritat”, d’allò que és real per a Déu, i no de la presumpta veritat humana que amb tanta facilitat deformem. Pilat s’escapoleix preguntant incrèdul: “Què és la veritat?”, tot refusant el “testimoni” de Jesús. No pertany als homes que són “de la veritat”.