Som a les portes d’un nou Any Litúrgic. I l’iniciem amb l’Advent. És un temps de molta actualitat, perquè afecta una preocupació de la nostra societat. La relació amb el temps és sens dubte una de les dimensions més deteriorades de la societat actual. La societat està marcada pel ritme accelerat i pel consum del temps, pel regnat de la pressa i la urgència que pateix l’home a causa de la fugida del present cap a un progrés del futur.
“L’Advent com a forma de vida del cristià”, escriu el monjo benedictí Odo Casel. La forma de vida del cristià correspon així al triple caràcter de l’Advent. L’Advent, d’una banda, és un temps de preparació (la primera vinguda per Nadal) i un temps de projecció cap endavant (el final de la història). I entre el passat i el futur, l’Advent també és present. L’Advent recupera el valor del temps (passat, futur i present) i per això, recobra actualitat.
En la litúrgia actual, l’Advent adquireix un to més escatològic a l’inici i vinculant-lo amb el final de l’Any Litúrgic; i després té un to més natalici, del 17 al 24 de desembre. Thomas-J. Talley el descriu —de manera gràfica— com l’últim vagó de tren —com l’escatologia del final de l’Any Litúrgic—, que més endavant esdevé locomotora del tren; l’inici del nou Any Litúrgic com si fos la “locomotora del temps”.
La vinguda intermèdia o present és el camí més realista entre la vinguda històrica per Nadal i la vinguda futura o escatològica: per poder estar atents a la vinguda de cada dia. En efecte, sempre celebrem el que “està venint”, justament perquè vivim en el present, i aquest està carregat ja de futur. I és en la litúrgia, particularment en l’Eucaristia, on “el Senyor ja ve en l’Esperit, en el misteri”, en paraules d’Odo Casel.
L’espera és l’actitud cristiana més excel·lent i la característica més distintiva de la nostra religió respecte de la temporalitat. El misteri de l’Advent coincideix amb el misteri del temps i de la història; és alhora una vinguda i una espera. Aquest esdeveniment fins a la Parusia. Aquest és el sagrament de l’Advent segons sant Bernat: la presència de Crist en aquest món, com a Salvador. És el Senyor, el mateix que, en el món, acompleix la preparació de la seva última vinguda. Escriu Jean Daniélou: “Crist és viu i vivificant en la seva Església, de manera amagada, obscura, misteriosa, ja que el seu regnat no s’ha manifestat encara.” Allò que caracteritza el temps per al cristianisme és una certa totalitat del temps que l’Advent posa en evidència. L’Església és continuació del Verb encarnat per al temps i l’espai.
