Des de la meva infància —agenollada al costat del meu pare a la parròquia de Montsió de la Rambla de Catalunya— he pregat un oferiment molt ignasià: “Preneu, Senyor, i rebeu la meva llibertat, la meva entesa i la meva voluntat, tot el meu haver i posseir.”

Ara, prop dels noranta anys, vaig percebent clarament que el Senyor està prenent i rebent el que li he estat oferint durant tant de temps: des d’aquelles pregàries semi inconscients de la infància, repetint les paraules del meu pare, fins a aquestes oracions que brollen d’un cor cansat —com víscera, no com a vida lliurada—… I, us ho asseguro, això dona un sentit a la impotència, a la vellesa, a la decadència que, mentre Déu ens conservi la capacitat del cervell per ser-ne conscients, cal aprofitar-ho com l’ofrena millor que podem oferir al Senyor de les nostres vides.

Sí, perquè se li està oferint el centre vital del nostre ésser, que és el que més li podem oferir. I, alhora, se li està donant sentit a una cosa que passa a ser una riquesa des de la desagradable mostra d’envelliment i decadència que podria resultar només negativa sense aquest sentit autèntic i enriquidor que li confereix el sentit comú d’una banda i, de l’altra —en el meu cas la més important—, l’acceptació conscient de la voluntat de Déu, no tant en el fet sinó en la resposta personal.

Ja poden anar dient-te amablement: “Està molt bé per la seva edat”, que un és conscient de què és “estar bé” perquè ho ha conegut en altres moments…