Comença el temps de l’Advent, un nou any en el calendari litúrgic, una intensa activitat pastoral i un renovat ardor apostòlic en el cor de les comunitats després d’un Sínode que, des del seu començament i amb l’aportació de tots, ha intentat acceptar l’aire fresc que ens ve de l’Evangeli i comunicar-lo. El papa Francesc, en la salutació final del Sínode, ens acaba de dir que “l’Església sinodal per a la missió ara necessita que les paraules vagin acompanyades pels fets. Aquest és el camí. Tot això és do de l’Esperit Sant: Ell és qui crea l’harmonia, Ell és l’harmonia.”
Pel fet que l’Advent és un temps per a l’esperança, l’aliment ha de ser el contacte freqüent amb la Paraula de Déu, dedicar-nos més a la pregària i estar atents a tots els signes i esdeveniments de la vida a través dels quals Déu ens parla cada dia. L’Advent, doncs, és també un temps de vigilància. Quan a l’evangeli se’ns parla que la gent que perdrà l’alè de “por” —categoria que és reflex de tanta problemàtica que patim—, ens ajuda a percebre la resposta que ve de Déu i que és una invitació a confiar que la victòria de Déu sobre el mal és segura. És l’anunci de l’alliberament.
Per això diem que Jesús és la resposta esperançada als nostres interrogants, ja que per a molts, la seva vida s’emmarca en un context personal, familiar i social de pobresa, d’inseguretat ciutadana i de violència. Hem de creure que l’amor solidari de Déu amb la humanitat i amb tota la creació, manifestat en l’encarnació de Jesús, ens compromet a nosaltres amb la mateixa solidaritat, i és un signe clar que ens convida a adherir-nos a aquesta proposta d’esperança, perquè el Senyor “ve al nostre encontre”.
