Voler ser el centre de tot, pretendre ser-ne l’origen i el destí, la raó de tot: vet aquí la màxima temptació de l’egolatria que desplaça Déu. Quan arribem a pensar que no necessitem Déu per a res, optem per la màxima soledat. Aquest és el pecat d’origen i les seves greus conseqüències són cada dia més evidents, si es persisteix en l’oblit o la indiferència. Parlar de ruptura amb Déu és parlar de pecat, és a dir, d’aquella actitud que, per voluntat pròpia, ens manté allunyats d’Ell.
Tanmateix, la nostra fe ens condueix a Déu que és Amor. El Déu que crea perquè estima i és el fonament i l’explicació de tot. Ara podem captar el perill que significa la pretensió de dir-li a Déu: “No et necessito, no em fas cap falta.” Les primeres pàgines de la Bíblia ens parlen d’aquest drama humà en el moment en el qual l’home s’ha descentrat del qui l’ha creat i n’és l’origen. L’home s’ha situat fora de l’amistat de Déu, per això Déu li demana: “On ets?” L’home ha quedat atrapat en el món de la mentida i ha de recórrer a la disculpa per evadir tota responsabilitat.
Estam davant d’un problema, però, que té solució. Maria de Natzaret, una jove creient, oberta a Déu, lliure de tota ombra de pecat des del primer instant de la seva existència, ha donat el “sí” més generós de la història quan se li ha demanat col·laboració per recol·locar-la i posar-la en el seu centre, que és Déu. La festa de la Immaculada Concepció ens posa el motiu pel qual la història, a través de la resposta creient i generosa d’aquesta dona, ha pres un rumb definitiu. En ella, donant-nos Jesús, s’ha restablert la relació de la humanitat amb Déu, de la qual tots n’hem sortit beneficiats.
