La paraula grega “kerigma” significa proclamació o missatge, i es fa servir com un terme tècnic per designar el nucli fonamental de la predicació cristiana dels primers temps. El contingut central del kerigma apostòlic era la mort i la resurrecció de Jesús. Una de les seves formulacions més sintètiques, segurament d’origen molt antic, es troba a la Primera carta als Corintis: “Crist morí pels nostres pecats, com deien ja les Escriptures, i fou sepultat; ressuscità el tercer dia, com deien ja les Escriptures, i s’aparegué a Cefes i després als Dotze” (1 Corintis 15,3-5). En aquest text s’afirma la realitat tant de la mort com de la resurrecció de Jesús, profèticament anunciades en l’Escriptura (Antic Testament) i confirmades per la sepultura del cos de Jesús (mort) i per les seves aparicions (resurrecció), i es recorda igualment la finalitat del misteri pasqual de Jesús, mort i ressuscitat per salvar la humanitat.

En els primers discursos del llibre dels Fets dels Apòstols, pronunciats davant d’un auditori jueu, és freqüent observar la presència d’aquest anunci bàsic de la fe cristiana. Així, l’apòstol Pere proclama el kerigma a la multitud congregada a Jerusalem el dia de Pentecosta (Fets 2,22-25). Aquest anunci sol anar acompanyat de la invitació a creure en Crist i a convertir-se (és a dir, a canviar de vida).

Malgrat tots els desenvolupaments teològics posteriors, el kerigma, l’anunci sobre Jesús mort i ressuscitat, continua essent el centre bàsic per al cristianisme. El kerigma és el nucli de l’evangeli, el cor de la bona nova, del qual deriva tota la resta de la fe i de la vida cristiana.