L’any jubilar era una antiga institució del poble d’Israel que, segons la Bíblia, se celebrava cada “set setmanes d’anys”, és a dir, cada quaranta-nou anys. La paraula “jubilar” prové del terme hebreu jobel, que designa el corn (banya de moltó) amb el so del qual s’anunciava l’inici de la celebració de la festa anual de l’Expiació i de l’any jubilar.
Tal com explica el llibre del Levític (25,8-17), durant aquest any, els esclaus recobren la llibertat, els deutes són condonats i cadascú recupera el patrimoni que havia perdut. El jubileu era el temps de l’alliberament, de la redempció, l’any en què els qui havien esdevingut esclaus per sobreviure a la pobresa tornaven a les seves llars, amb els deutes perdonats i amb la terra i la llibertat recuperades. Algunes d’aquestes pràctiques, de fet, ja s’havien d’aplicar cada set anys, en l’anomenat any sabàtic (Levític 25,2-7; Deuteronomi 15,1-18).
En la visió bíblica, la terra no era una possessió de l’individu sinó de les tribus i dels grups familiars, segons la distribució feta a l’arribada a la terra de Canaan (Josuè 13-21). La institució de l’any jubilar pretenia impedir l’acumulació de propietats en mans d’uns pocs. La Bíblia presenta un ideal de comunió i d’igualtat de béns, perquè les persones i les famílies puguin viure en pau i en llibertat.
Segons l’Evangeli de Lluc, Jesús inicia la seva activitat amb aquest esperit, inspirat en el text profètic d’Isaïes que proclama un “any de gràcia del Senyor”, i anuncia la llibertat per als captius i la bona nova per als pobres (Lluc 4,16-21).
