El marc normatiu que regula l’educació ha sofert molts canvis des de la instauració de la democràcia a Espanya. Les successives lleis orgàniques promogudes pels governs de torn, en la seva alternança entre populars i socialistes, han estat una font d’inestabilitat permanent. Sobta la incapacitat d’establir un pacte d’estat en aquest tema, com en d’altres països. El cas de Portugal resulta paradigmàtic. Malgrat les similituds històriques —transició d’una dictadura a la democràcia els anys setanta del segle passat, rerefons cultural comú…— la península Ibèrica presenta un contrast notable. Una llei d’educació del 1986, l’única en quasi quaranta anys, ha guiat el camí a les terres veïnes. El resultat: l’abandonament escolar prematur l’any 2001 era del 45%, el 2022 del 6%. A Espanya, el 2004 era del 32,2% i el 2022 del 13,9%.
A Catalunya hi ha una Llei d’Educació (LEC) aprovada pel Parlament el 2009, la qual ha de garantir la continuïtat de les polítiques públiques. No és tan sols una llei d’obligat compliment, sinó que conté uns valors a preservar i presenta uns objectius a assolir. L’estabilitat en el nivell macro ha de facilitar la introducció de noves metodologies didàctiques en aquelles escoles que considerin que necessiten una transformació, sense generar en el conjunt una sensació de caos i de constant canvi en les regles del joc. La innovació com a tal no ha de ser un objectiu global del sistema educatiu: perquè en molts centres resulta innecessària, perquè genera efectes col·laterals no desitjats i perquè pot provocar confusió i perplexitat entre els docents, els quals sovint no han rebut la formació adequada sobre els nous corrents psicopedagògics. La permanència en el temps d’un currículum i d’uns principis en l’ensenyar i l’aprendre és garantia d’èxit, com ho acredita la pedagogia comparada.
A El gran engaño (2024), Mariana Mazzucato i Rosie Collingtonanalitzen l’impacte que ha tingut històricament el paper de les grans consultores en el desenvolupament de les empreses privades i de l’administració pública. En són molt crítiques, per la descapitalització del coneixement intern de les organitzacions que aquest fenomen ha suposat. I apel·len a la intel·ligència col·lectiva de les organitzacions. Si transferim la reflexió a l’àmbit de l’ensenyament, hem de reconèixer que els mestres i professors tenen un profund coneixement sobre la realitat del seu sector. S’ha de posar en valor aquest tresor, a l’hora de decidir com revertir la deriva negativa del nostre sistema educatiu. En definitiva: com afrontar amb realisme el repte de la inclusió, com reduir la burocràcia asfixiant, com afavorir la singularitat dels projectes educatius sense promoure patologies i, per últim, com impulsar amb força el model d’escola catalana, en llengua i continguts.
