“El tercer dia es van celebrar unes noces a Canà de Galilea”, segons el text de Joan 2,1-12 que llegim aquest diumenge a l’evangeli. Jesús, la seva mare i els seus deixebles hi havien estat convidats. El vi s’acabava. Quan la mare de Jesús fa saber al seu fill que “no tenen vi”, aquest li respon de manera desconcertant: “Dona, i jo què hi tinc a veure? Encara no ha arribat la meva hora.” Sense alterar-se, la mare diu als servidors: “Feu tot el que ell us digui.” I Jesús els mana: “Ompliu d’aigua aquestes piques” i tot seguit afegeix: “Ara traieu-ne i porteu-ne al cap de servei.” “El cap de servei tastà aquella aigua convertida en vi” sense saber d’on venia; creia que era el nuvi el qui havia guardat el millor vi per al final, contràriament al que se solia fer. Jesús va començar així els seus senyals, “així manifestà la seva glòria, i els seus deixebles van creure en ell”.
El passatge que comentem és un dels més cèlebres del Nou Testament, és popular, estimat, molt recurrent en celebracions de noces i d’aniversaris de casament, a més d’haver estat reproduït de manera diversa per grans pintors de totes les èpoques. Sense oblidar que la fe ha mogut un gran nombre de matrimonis creients d’arreu del món a visitar l’actual Canà, durant la seva estada a Terra Santa, i renovar el seu compromís de vida en comú en el lloc on la tradició ha establert que van tenir lloc els fets.
L’autor del quart evangeli contempla els fets i les paraules de Jesús com a realitat humana i, alhora, com a senyals de la presència de Déu enmig dels homes, que activen la fe en ell. En aquesta línia, en el relat de les noces de Canà se’ns ofereixen un conjunt de referències simbòliques, que ens ajuden a copsar amb més profunditat el sentit d’allò que fa i diu Jesús, el Logos de Déu, Déu mateix que s’ha fet carn i ha habitat entre nosaltres (Jn 1,14).
La concreció temporal del “tercer dia”, en què tenen lloc les noces, ens situa en el rerefons de la resurrecció de Jesús (Jn 11,25). Les “noces i el banquet” són recurrents a l’Antic i el Nou Testament per referir-se a l’Aliança de Déu amb el seu poble (Is 25,6; Ap 19,9a; 19,17). L’aigua convertida en vi és la que per indicació de Jesús omplia fins dalt les “sis piques de pedra destinades a les pràctiques de purificació usuals entre els jueus” i que ara pel seu voler ha esdevingut “vi”, que prefigura el de la nova aliança, segellada amb la seva sang (Lc 22,20). Finalment, “l’hora (Jn 2,4) i la glòria (Jn 2,11) de Jesús” tenen el moment més àlgid, la seva manifestació plena, en la mort en creu i la resurrecció gloriosa del Fill de Déu.
I “de la seva plenitud, tots nosaltres n’hem rebut gràcia rere gràcia” (Jn 1,16).
