Quan el vent bufa fort, com succeeix molt sovint a les nostres illes, i canvia ràpidament d’orientació, som propensos a deixar-nos endur cap a una direcció no esperada ni volguda. El mateix passa amb la nostra manera de ser quan no hem adquirit una personalitat consistent o passam la vida fluctuant entre moltes tendències. Som com penells que s’orienten a la sort de qualsevol vent i no arribem a decidir-nos per una direcció ben definida, un sentit de fiar.

Això demana que haurem de fer tot el possible perquè el nostre sí sigui sí i el nostre no sigui no, que no adoptem una moral de situació mancada de conviccions pròpies, que actua segons les circumstàncies i les pròpies conveniències. Seria una greu irresponsabilitat. El preu d’un subjectivisme irreflexiu o d’un narcisisme que ofega és l’enemic més declarat de qualsevol actitud social i de la mateixa solidaritat. La solució és posar un bon fonament a tot allò que pensem i fem, que sigui consistent a partir d’aquell valor absolut que orienta tots els altres, com el primer escaló que els aguanta tots.

Necessitem un principi unificador i ben segur que està en cadascú, en el seu interior: és una força que no és elaboració nostra sinó que prové d’Algú que ens ha habitat, que ens unifica i ens projecta a actuar amb seny, amb maduresa, ens aglutina i ens envia a ser agents de reconciliació. Afavorim-ho al màxim. Podem donar rostre humà i diví, transformant tot el nostre voltant. Diu una pregària hindú: “No venc a vós solament pel glop d’aigua, sinó per la font mateixa. No venc cercant guiatge només fins a la porta, sinó fins a dintre de la casa del Senyor. No cerco solament el present d’amor, sinó l’Amor mateix.”