Apel·lem a l’estat social, a l’equitat, a la redistribució de la renda i d’altres conceptes per parlar de justícia social. Avui, gràcies encara al sosteniment precari de l’estat del benestar, podem dir que s’ha avançat molt en la igualtat d’oportunitats en les societats modernes degut a la introducció de polítiques de protecció social fins gairebé acabar amb la pobresa extrema i la marginalitat. I es que l’estat benefactor ha vingut a garantir uns drets fonamentals bàsics dels ciutadans. Per contra, els més crítics, creuen que un estat massa protector fa ciutadans paràsits i massa dependents perquè creuen que viure del subsidi, les prestacions i les ajudes públiques acaben per convertir-se en un hàbit.
En el rerefons aflora una pregunta: Com s’ha d’ajudar els ciutadans més desfavorits d’una societat? És molt lloable que una part important de la despesa pública es dediqui a fer política social per garantir uns drets mínims dels ciutadans però també és lícit defensar que aquesta protecció no es pot cronificar. L’estat del benestar ha de garantir uns drets però els ciutadans també han de prendre consciència que també tenen uns deures. I això s’aprèn educant i ensenyant.
Els estats haurien d’invertir més recursos en els centres de formació i universitats, no solament en estudis pràctics per guanyar-se la vida sinó també a fer pedagogia i formar les persones en termes de justícia, en forjar uns valors i en cultivar la bonhomia i l’autosuficiència. La moderna societat actual, tecnològica i artificialment intel·ligent, vol formar tècnics, especialistes i experts en moltes disciplines. I això està molt bé.
En canvi, no es dedica massa temps ni atenció a educar persones idònies per viure en societat. Preferim formar persones d’èxit que persones de valor. Preparem les persones per competir però no pas per conviure. Som capaços d’enviar persones a la lluna dins un coet però som insensibles amb els nostres familiars, amics o veïns. Una societat exitosa és aquella que promou que els seus integrants siguin cada dia millors persones i no que unes competeixin per ser millors que les altres. Un estat benefactor ha de ser inclusiu, perquè en els seus integrants arreli un sentiment de pertinença a una comunitat, un espai on tinguin garantits el gaudi d’uns drets però també el ferm compromís per complir uns deures.
La justícia social triomfa en aquelles societats on hi ha un consens dels ciutadans sobre quins són els seus drets i els seus deures
