En tota relació d’estimació, cada persona estima només en la mesura de les seves possibilitats. No tothom té la mateixa capacitat per donar i rebre amor.

Aquesta capacitat podria ser descrita segons la manera com la persona realment coneix i accepta l’altra, com la respecta com a persona i en les seves decisions lliures, si és capaç d’escoltar-la i acollir la seva realitat, com afavoreix el seu desenvolupament i el seu benestar, si té paciència en allò que li és difícil gestionar… I per rebre amor, correlativament: de quina manera es respecta a ella mateixa, si és veraç davant l’altra persona i es deixa conèixer, com és capaç de deixar-se cuidar i rebre atencions… En tot amor autèntic la reciprocitat és clau perquè hi hagi una relació sana. Però fins i tot en aquest cas, l’amor sol ser asimètric. Una de les parts sol estimar més i millor que l’altra.

La majoria de nosaltres estem formats molt pobrament en l’art d’estimar. Hem anat creixent selvàticament a base d’experiències més o menys gratificants o doloroses. Ens defensem, ens amaguem, calculem…

Tot i això, intentem estimar. I tot gest d’amor és gratis. En aquest donar i rebre, les persones ens regalen el seu temps, el seu suport, perquè ho volen. Són lliures, poden fer-ho o no. Res no es pot exigir. I encara menys reclamar-se com a “pagament” per alguna cosa que un va fer en moments anteriors. Tot do es dona perquè es vol donar. I tota resposta o correspondència, també és gratuïta per part dels altres. El dinamisme d’una gratuïtat d’estimació és difusiu i arriba molt més enllà dels immediats. Arriba tan lluny, irradia fins a qui no coneixem, per aquesta indefinible connexió que hi ha entre les persones.

Així és entre Déu i nosaltres. Ell ho dona tot. Nosaltres, el que podem. Però així el seu Amor arriba lluny.