Les societats actuals han deixat de creure en el futur i per això ja no tenen fills. Per què portar nova vida a un món de guerra, pobresa i desigualtat? El futur, amb l’hegemonia d’una intel·ligència artificial amb conseqüències encara només intuïdes, es presenta catastròfic. La manca d’estabilitat laboral i d’habitatge obliga a ajornar la maternitat i la paternitat, cosa que fa que, a tot estirar, les famílies acabin tenint només un fill.

El papa Francesc, en la butlla de convocatòria del Jubileu L’esperança no defrauda, constata “la pèrdua del desig de transmetre la vida”: “A causa dels ritmes frenètics de la vida, dels temors davant del futur, de la falta de garanties laborals i tuteles socials adients, de models socials amb una agenda dictada per la recerca de beneficis més que per la cura de les relacions, assistim en diversos països a una preocupant disminució de la natalitat.”

El diagnòstic està fet, ara el que cal és trobar la cura de la desesperança. Una cura que per als creients passa per dipositar la nostra esperança en el Senyor. Malgrat tot pronòstic funest, el present que construïm i el futur que albirem són en i per a Déu. Una cura per a la humanitat sencera passa per tenir present que dins del cor de tota persona hi ha un anhel d’amor i esperança.

El Jubileu de l’Esperança ens recorda que som fills i transmissors d’aquesta esperança a les noves generacions. Ho diu el cardenal Sean Patrick O’Malley, arquebisbe emèrit de Boston, en l’entrevista que publiquem aquesta setmana: “El Sant Pare ens repta a ser signes d’esperança en un món on hi ha tants problemes i conflictes, i on la gent té por de tenir fills.”