És ben conegut que el moment de la litúrgia eucarística anomenat ofertori o, més precisament, presentació dels dons, ha estat l’espai on de forma més flagrant s’ha desobeït el que prescriu el Vaticà II, quan prohibeix canviar, treure o afegir res de la litúrgia (cf. SC 22, § 3). El més greu, però, és que les múltiples processons d’ofrenes que hem vist i veiem no solament són un monument a la fantasia sinó una paganització del moment eucarístic en qüestió.
Com apuntava molt bé el teòleg ortodox Alexander Schmemann, el sentit de portar el pa i el vi a l’altar es va enfosquir del seu significat primordial: portar el sacrifici a la taula del sacrifici. Per això afirma que el sentit teològic d’aquest ritu consisteix fonamentalment en l’anticipació del sacrifici d’amor de Crist a través de la presentació de la “matèria” del sacrifici, és a dir, del pa i del vi. El problema, doncs, segons ell, rau en el fet que hem desvinculat mentalment el fet de portar el pa i el vi a l’altar del sacrifici redemptor que hi tindrà lloc.
La teologia, des del segle passat, ha emfatitzat amb raó que l’autèntic i radical ofertori s’esdevé dintre de la pregària eucarística: “Us oferim, oh Pare, el pa de la vida i el calze de la salvació”, i que és aquí on nosaltres ens oferim en una mateixa oblació: “Que ell [el Crist] faci de nosaltres una ofrena eterna a fi que obtinguem l’herència amb els vostres escollits.” Tanmateix, i precisament per això, el moment de la presentació dels dons està intrínsecament vinculat al sacrifici veritable, cosa que ja insinua l’oració que el missal proposa per quan es presenta primer el pa i després el vi: “Us el presentem perquè es converteixi per a nosaltres en pa de vida”, “…en beguda espiritual”. També ho expressa la monició abans de la super oblata: “Pregueu, germans, perquè aquest sacrifici meu [de Crist] i vostre [del seu cos, l’Església]…”, així com la resposta de l’assemblea: “Que el Senyor rebi de mans vostres aquest sacrifici…”
I és precisament des d’aquest sentit ple que esdevé significatiu que els fidels portin el pa i el vi a l’altar com l’ofrena del poble sant de Déu, ja que la seva vida està vinculada a aquests dons a través dels quals, un pic consagrats, s’expressa i s’enriqueix la pròpia consagració a Déu, i en ells reben, per la gràcia del sagrament, el mateix Crist ressuscitat.
No és per casualitat, doncs, que el missal afirmi que, “és convenient que la participació dels fidels es manifesti en la presentació del pa i del vi per a la celebració de l’eucaristia”, i afegeix en perfecta lògica del sacramentum caritatis “o d’altres dons amb els quals s’ajudi a les necessitats de l’església o dels pobres” (IGMR 140), ja que la caritat de la comunitat cristiana té la seva font en l’altar.
Desdibuixar aquest moment de la presentació dels dons portant a l’altar altres coses és continuar amb la idea pagana que a Déu cal oferir-li presents, quan, de fet, en la celebració de la missa tot apunta al sacrifici redemptor i a la nostra comunió amb ell.
