El bisbe Pere Tena, liturgista de referència, escrivia setmanalment a Catalunya Cristiana un article de Litúrgia. Litúrgia i santedat de vida és el títol del darrer article que ens va fer arribar, i que hem publicat a títol pòstum.
Litúrgia i santedat de vida
Escoltant el sermó de la muntanya
La celebració tardana, aquest any, de la Setmana Santa i de la Pasqua (dia 20 d’abril, Pasqua) ens dóna l’oportunitat d’escoltar pràcticament tot el sermó de la muntanya en els diumenges precedents. Estem en el cicle de Mateu, cicle A. Aquest text evangèlic fonamental és el primer dels grans blocs de paraules de Jesús que ens ofereix, amb una certa sistematització, l’evangelista. El seu contingut, que s’inicia amb les benaurances, continua després amb la descripció i exhortació per part de Jesús de la forma d’actuar que correspon als seus deixebles, “sal de la terra i llum del món”. Es tracta, per això, de la “santedat del regne dels cels”, plenitud i acompliment, en Crist, d’allò que hi ha escrit en el llibre de la Llei i dels Profetes. Per això és coherent el catecisme de l’Església catòlica quan posa el sermó de la muntanya, i les benaurances en primer lloc, com una de les primeres referències de la vida cristiana.
Durant molts segles, la litúrgia romana dedicava els tres diumenges anteriors a la Quaresma a un període de preparació per l’observança quaresmal. No eren encara setmanes penitencials, però sí uns dies de “posada a punt” entre el temps de durant l’any i la Quaresma. El calendari actual ha eliminat les denominacions de Septuagèssima, Sexagèssima i Quinquagèssima, provinents de càlculs al·legòrics una mica forçats, però el principi de la “posada a punt” continua essent interessant, i precisament aquest any la lectura del sermó de la muntanya ens deixa ben situats per a aquesta tasca.
Font i culminació
Una qüestió que es posa sovint a moltes persones és la incidència dels sagraments, i en primer lloc de l’Eucaristia, en l’autenticitat de la vida cristiana. Ho sentim tantes vegades! “Sóc catòlic, no practicant.” Volen dir que són batejats, fins i tot que procuren seguir els principis morals cristians, però que no els diu res la vida sacramental, i de fet prescindeixen dels sagraments. Aquesta actitud pot tenir graus diversos: des de la no-pràctica del sagrament de la penitència, fins a l’allunyament sistemàtic de la missa dominical. Alguna vegada s’hi afegeix una valoració negativa dels qui “van a missa”, generalitzant casos singulars.
I heus aquí que en documents solemnes del Magisteri -en el Concili Vaticà II, per exemple- s’ha afirmat i repetit que els sagraments són la font i la culminació de tota la vida de l’Església. Què vol dir, això? Vol dir que la vida cristiana no és només obra de la persona singular, de la seva intensitat espiritual, dels seus esforços de millora ètica, fins i tot de la seva generositat envers el proïsme; és, abans d’això, obra de Déu. És l’acció de l’Esperit Sant la que, pel baptisme, insereix l’home en la vida del fill de Déu per la comunió amb Jesucrist; i és també acció de l’Esperit Sant l’Eucaristia, l’aliança matrimonial, l’ordenació dels ministres de Crist i de l’Església, l’alleujament dels malalts. La vida del cristià és segellada pel do de l’Esperit Sant. Déu “toca”, a través de l’acció litúrgica, l’home creient, i la col·laboració d’aquest a l’acció de Déu farà que, en cada sagrament, es verifiqui allò que els signes expressen i contenen.
El papa Benet XVI va explicar magníficament aquesta força de transformació moral que tenen els sagraments, i en primer lloc l’Eucaristia: Ho fa citant primer el papa Joan Pau II: “La vida moral posseeix el valor d’un culte espiritual, que neix i s’alimenta d’aquella inesgotable font de santedat i glorificació de Déu que són els sagraments de l’Església, especialment l’Eucaristia; en efecte, participant en el sacrifici de la Creu, el cristià combrega amb l’amor de donació de Crist i es capacita i compromet a viure aquesta mateixa caritat en totes les seves actituds i comportaments de vida.” I afegeix: “En definitiva, en el culte mateix, en la comunió eucarística, està inclòs alhora el ser estimat i l’estimar els altres” (vegeu exhortació Sagrament de la caritat, n. 82).
Serà ben oportú que ens preguntem si aquest dinamisme és el que caracteritza la nostra vida cristiana. La litúrgia no és una activitat a part, que es fa “oficialment”, mentre el progrés en la vida cristiana se cerca en altres camins. En la litúrgia, l’Església i cada cristià es troben amb Aquell que és “font de tota santedat”, per rebre-la d’Ell.
