Hem iniciat una nova secció de “Tradicions remeieres”, per fra Valentí Serra de Manresa. El primer capítol el dedica al marduix de les hortes caputxines.
L’èxit editorial del recull de tradicions remeieres titulat Els caputxins i les herbes remeieres (Editorial Mediterrània 2011, 4 edicions), ha suscitat un inesperat ressò mediàtic que ha contribuït a renovar l’interès per les antigues tradicions terapèutiques conventuals i monàstiques. Els frares caputxins, seguidors de la vida i exemples de sant Francesc d’Assís -que arribaren a Sarrià en el ja molt llunyà any 1578- han conreat des d’antic, amb esforç i perseverança, herbes aromàtiques i remeieres per a ús terapèutic i gastronòmic. D’aquesta tradició remeiera ja en vaig oferir un tasc amb la sèrie d’articles estiuencs publicats el proppassat 2013 a Catalunya Cristiana.
Algunes d’aquestes herbes remeieres gaudeixen, alhora, d’una doble aplicació en la medicina i en la cuina, per exemple el marduix (o moraduix; llat., Origanum majorana; cast., mejorana). L’orenga major -el marduix- és una herba molt olorosa emprada a la cuina conventual per perfumar la sopa, les faves i els guisats de carn cuinats en ocasió de la celebració a taula de les grans festes litúrgiques. El marduix també era usat pels frares en les tasques d’apicultura per desinfectar les arnes i, àdhuc, com a analgèsic i antiinflamatori.
El marduix és una herba remeiera amb flors blanquinoses d’olor intensa que en l’antigor s’havia utilitzat en la fabricació de la cervesa fins que fou desplaçada pel llúpol. El religiós caputxí fra Jacint de Sarrià, expert en medicina popular, l’any 1751 escriví: “Lo marduix s’aplica a qualsevol medecina per aquietar dolors, y ab los emplastres emulients resol los sanchs-trayts; y és molt bona contra los refredaments del cap, y dóna grans olors”; (BHC, De algunas herbas, f. 160). També els antics frares usaren el marduix per tal d’alleujar les molèsties del mal d’orella: “Prendràs una porció de marduix y una altra de cansadalada y oli; ho faràs fondre y ho posaràs a l’orella”; (BHC, Receptari dels caputxins de Barcelona, s.d).
Pel que fa al ressò d’aquesta herba remeiera en les dites populars, els antics frares solien dir en començar la primavera que: Pel març el marduix treu el nas, per indicar que les plantes remeieres ja començaven a florir. D’altra banda, els pagesos de casa nostra per tal de mostrar que es malfiaven d’algú, es deien l’un a l’altre tot fent cantarella: Ja et conec herbeta, que et dius marduix… D’ací quinze dies, en l’article vinent us parlaré, si a Déu plau, dels usos i propietats terapèutiques de la sàlvia.
