La revolució tecnològica que vivim no té precedents en la història de la humanitat. Les novetats que apareixen són substituïdes per unes altres a un ritme cada cop més accelerat i no hi ha temps per avaluar-ne els efectes. Davant d’aquesta nova realitat en què viu l’home contemporani, el filòsof Ignasi Boada, professor de la Facultat de Filosofia de Catalunya, reflexiona a fons sobre la naturalesa de la tecnologia i les conseqüències per a la societat, l’Església i l’home d’avui.

Vivim en una societat tecnològica i accelerada. Com hem arribat en aquest punt?
Per entendre el moment present cal fer una mica de retrospectiva. Podem dir que fins als segles XVIII o XIX totes les civilitzacions havien tingut tècnica; per tècnica entenem la capacitat de fer coses, de dominar un art en concret. La tècnica es justifica per la necessitat de l’home de mantenir la natura a ratlla: així cal una tècnica de teixir per poder fer roba i protegir-nos del fred. La tècnica, doncs, és universal i necessària per viure.
Però a partir del segle XIX, amb la revolució industrial apareix la tecnologia, una tècnica (tekhné) amb una raó (lógos) que s’afegeix a la tècnica i la transforma del tot. A diferència de la tècnica, la tecnologia ja no és universal i no és necessària per sobreviure. Per sobreviure no calen ordinadors, televisió o trens que vagin a 300 km/h. Estem, doncs, davant d’una racionalitat nova, una raó moderna que és sobretot matemàtica i metodològica, amb una gran capacitat interpretativa i de transformació de la realitat. Aquesta racionalitat ha aportat avantatges inqüestionables a la humanitat, com ara els avenços mèdics.
Al segle XIX es veia la tecnologia com una eina per assolir uns objectius, no es pensava que el mitjà determinés la finalitat. Fins a la Primera Guerra Mundial gairebé ningú no posava en dubte que la tecnologia era un instrument al nostre servei i que en la mesura que ens donava més poder també ens donava més llibertat: a més tecnologia, més racionalitat, més llibertat, més civilització… Hi havia la convicció generalitzada que la ciència i la tecnologia anaven acompanyades d’un valor moral. En aquesta mentalitat la violència, la superstició i la ignorància quedaven superades i s’associaven a civilitzacions “endarrerides”.

Però arriba el segle XX…
Aquesta convicció pateix un trasbals important amb les dues guerres mundials i s’obre una reflexió amb un grau molt més limitat d’eufòria. Llavors es comença a prendre consciència que el desplegament d’aquesta racionalitat en forma de tecnologia no va necessàriament acompanyada de nivells superiors de moralitat i civilització. Amb les guerres mundials apareix la racionalitat associada a la brutalitat. Les nacions que es consideraven més civilitzades, amb tecnologia més potent, van ser justament les nacions que militarment es van mostrar més eficaces i brutals.
Gradualment, doncs, hem anat comprenent que la tecnologia no es pot considerar simplement una eina. Avui la cibernètica i la comunicació no són eines, són un nou sistema de vida. Aporten característiques noves a la nostra vida, com ara l’acceleració. Vivim en un canvi permanent i no concebem, per tant, la possibilitat d’haver arribat al final d’un procés, sinó de trobar-nos en un procés constant. És més, diversos autors destaquen d’aquesta situació que per tal que es produeixi aquest progrés necessitem oblidar les finalitats que perseguim. Per mantenir el ritme de progrés tecnològic en què estem immersos necessitem mobilitzar de tal manera els recursos humans i intel·lectuals que no disposem de prou energia per reflexionar sobre les finalitats, és a dir, sobre el sentit del que estem fent. Com més sabem com fer que les coses funcionin, menys sabem el perquè; com més ràpid som capaços d’anar, menys comprenem la necessitat que tenim d’anar tan ràpid.

Podeu llegir tota l’entrevista descarregant-vos-la en PDF