Els centenars de milers de persones que van participar, a Roma, en la canonització de Joan XXIII i Joan Pau II aquest diumenge 27 d’abril van aclamar els dos papes sants, però sobretot van donar gràcies a Déu per aquest do i aquest exemple de vida. I ho van fer des del silenci i l’espiritualitat propis d’una celebració religiosa d’aquestes característiques.

L’ambient va ser el de les grans ocasions. Moltes banderes i pancartes que ubicaven el lloc d’origen de cada grup, la majoria de Polònia, però pocs lemes. També van seguir majoritàriament la crida de l’organització a no aixecar aquests símbols durant la celebració litúrgica. Potser un rètol que deia Deo gratias va ser la frase més plena de contingut entre tot el que hi havia escrit.

Aquests ambient pietós i espiritual no es va trencar en cap moment durant la litúrgia. Només uns aplaudiments, quan el papa Francesc va definir Joan Pau II com “el Papa de la família” al qual “podem encomanar els fruits d’aquests propers dos anys de treball sinodal”, van trencar tímidament el clima d’interioritat i pregària a la plaça de Sant Pere i a la Via della Conciliazione.

Aquest és, sens dubte, un nou estil. Amb el papa Francesc, les salutacions disteses, els somriures i els gestos de proximitat, el bany de multituds en definitiva, queden fora de la litúrgia i la pregària. I així es va veure de manera especialment intensa en aquesta celebració, on -per cert- es va omplir a vessar la plaça de Sant Pere, la Via della Conciliazione, la zona del Castello di Sant’Angelo i diverses places de Roma, entre elles la plaça Navona. En tots els presents a Roma en aquest històric diumenge II de Pasqua -800.000 pelegrins segons fonts vaticanes-, ressonaven en tot moment unes paraules pronunciades per Francesc a l’homilia: “Les llagues de Jesús ressuscitat no són per creure que Déu existeix, sinó per creure que Déu és amor i misericòrdia.”