S’havia deixat interpel·lar personalment per Jesús: «Pierrette, m’estimes?» I tant que el va estimar! Tant, que va marxar de casa, fugint, com Clara d’Assís. Va haver de marxar, forçada, perquè el seu pare, que havia perdut la fe i havia fet seu el laïcisme militant francès, li impedia viure el que ella volia viure: la vida de Jesús, la vida de l’evangeli. Era Pierrette Prat. «Amb 30 anys, escapada de casa, vaig decidir venir aquí, a Pedralbes, perquè si ho hagués dit, el meu pare m’hauria tancat. Impossible! Vaig venir aquí un xic a les palpentes, però hi vaig venir», deia en l’entrevista feta en el documental Clara d’Assís i Pedralbes. I hi va viure 57 anys plenament entregada!

Nascuda a Taltavull (Perpinyà) el 1927, amb la família es va traslladar a viure a prop de Barcelona. Sabent quin era el desig de la jove Pierrette, va ser el rector del seu poble qui la va posar en contacte amb Pedralbes. Aquest, havia dit un dia a l’abadessa: «Tinc una nina que serà una gran abadessa.» Quina intuïció! Així va ser. Sor Pierrette va ser durant anys, i en diferents períodes, abadessa del monestir de Santa Maria de Pedralbes. Heretava la força, la intel·ligència, la perspicàcia i, alhora, la dolcesa de les grans abadesses de la tradició monàstica. Una dona de caràcter i de visió, que va saber aturar les temptacions de la política pública municipal d’entregar tot el monestir de Pedralbes a la baronessa Thyssen, com desitjava. Ho va aturar, en part, i no sense esforç. I va fer-se sentir. I va fer-se, també, un lloc en l’ànima de les autoritats barcelonines i catalanes.

Sor Pierrette «tenia una força vital que li provenia del convenciment ple que calia lluitar per les coses, però amb la confiança total en una realitat superior que està sempre al nostre costat, que et dóna la força necessària per lluitar (…). La clausura no l’havia apartada del món, ben al contrari, estava al cas de tot», recorda Anna Castellano, conservadora en cap del museu de Pedralbes.

I és que sor Pierrette va ser una dona d’una gran llibertat d’esperit i de vida centrada en l’amor, la mateixa llibertat que havia descobert en Clara i en Francesc d’Assís. Però la dolcesa no li impedia tenir una visió lúcida sobre les hipoteques que una església governada per homes havia provocat en el projecte de Francesc i Clara. Una submissió als homes que, no per senzilla i dolça, Pierrette lamentava sense embuts: «Santa Clara no es va adaptar a la vida de clausura, va haver d’acceptar-la… A mi tampoc em lligava, però ho vaig haver de fer. Hi havia coses que no tenien raó de ser… les reixes. Vaig aguantar amb la gràcia de Déu. Sort que va venir el Concili i tot es va arreglar. I he estat tan feliç…!», manifestava sor Pierrette. Potser el qüestionari adreçat als convents religiosos pel papa Francesc ja és tota una declaració d’intencions en la línia del que tota la vida ha viscut aquesta dona, petita d’estatura, però gran en humanitat.

Sospitava, també, de tanta gent que sempre sospita. De tanta gent, dins i fora de l’Església, que sospiten de les relacions en Déu i que, per això mateix, han de posar murs, proteccions, informadors: «Francesc i Clara estaven tan enamorats de Déu que vivien per a Ell. La relació era aquesta: Déu al mig. No hi havia amoretes ni cuentos. Hi veig un enamorament de Déu i anaven a la una amb aquest Jesús!», deia.
Ella també, enamorada de Déu, va viure per a Ell de la mà del seu Amic i company de tothora, Jesús. Sor Pierrette era alegre, tenia una mirada clara i neta, un somriure franc i acollidor, saviesa i senzillesa a l’hora de transmetre el seu pensament. Quantes persones han viscut un autèntic enamorament de Jesús a través de la proximitat i la tendresa de sor Pierrette! Perquè era al seu cor que el duia, era al seu cor que li parlava: «Prego, el tinc a dintre. Està Jesús amb mi, li parlo, o l’adoro, o li dono gràcies, demanant-li que el cor mai no se m’endureixi ni es torni agre… Està aquí, ho sé que està aquí! I quan prego, sigui davant del Sagrari, sigui davant la finestra… Però, sobretot aquí, a la cel·la, és el lloc més íntim, el silenci, el recolliment… Ell és aquí! Això és la meva pregària. I m’hi trobo tan bé…!»

Tan sovint trobem pobreses carregades d’amargor, de rancúnia, de ràbia per una vida que s’esperava heroica i grandiosament pobra. Però la pobresa no és grandiloqüent, ni vanitosa. La pobresa és… pobresa. La de sor Pierrette era una pobresa plena, fecunda, com la de sant Francesc: «L’esperit franciscà és l’esperit de Jesús, l’evangeli, la pobresa, la senzillesa, l’obertura, l’amor… Per a mi és molt!»

Des dels anys setanta, la vida monàstica, la vida dels monjos i monges cristians, és objecte de qüestionament permanent, quan no d’ironia sarcàstica. Amb la idea d’un cristianisme funcional, de resultats, tot ha de «produir». Amb això, la mística, l’espiritualitat, s’han escolat, s’han diluït… I ens preguntem per què la gent posa els ulls a l’Orient. Darrere els murs de Pedralbes, però, hi ha hagut i hi ha una gran riquesa d’experiència mística, d’experiència quotidiana de Déu. Sor Pierrette és una clarissa que ho ha manifestat amb la seva manera de viure. Gràcies, Pierrette!