«Fes de nosaltres, i de tots els qui creuen en tu, testimonis d’unitat i portadors de reconciliació per tot el món.» Aquesta petició feta pregària pel prior de Taizé, el germà Alois, resumeix en bona part el que és la comunitat ecumènica de Taizé: una forma de vida monàstica que aplega germans protestants i catòlics procedents d’una quinzena de països i que ha demostrat que és possible la unitat en el respecte de la pluralitat.

L’any vinent farà 75 anys de la fundació de Taizé per part d’un suís, el germà Roger Shutz, captivat per la recerca de la reconciliació dins de la família humana a través de tota la terra. De fet, l’any 1940 es va establir a Taizé, a la Borgonya del Sud, per acollir refugiats polítics de la Segona Guerra Mundial. La intenció era reunir persones compromeses a construir una paràbola de comunitat.

La pregària de l’actual prior de Taizé i substitut del germà Roger, el germà Alois, va ressonar el dimecres 3 de desembre a l’Auditori del Palau de la Generalitat amb motiu del lliurament del IV Memorial Cassià Just. El germà Alois no hi era, però la seva pregària feta expressament amb motiu de la concessió del guardó va ser una bona síntesi de tot l’acte, que va esdevenir un cant i una crida a la unitat dels cristians.

L’encarregat de recollir el guardó, que en aquesta ocasió va consistir en una aquarel·la del pintor Perico Pastor, titulada Abraçada, va ser el germà Pere. En nom del prior va agrair aquest reconeixement. «En el nostre camí ecumènic, si els cristians reeixim a viure junts en una veritable unitat, tot acceptant el pluralisme, esdevindrem un signe enmig d’una humanitat que busca en ella mateixa la seva unitat», va dir el germà Pere, que va insistir que «una de les preguntes a què cal trobar immediatament resposta és aquesta: com podem mostrar, nosaltres els cristians, que la unitat és possible en el respecte del pluralisme?».

«Si puc fer aquesta proposta», va prosseguir el germà Pere en nom del prior de Taizé, «és perquè em refereixo a la nostra pròpia experiència. La història de Taizé es pot llegir com un intent de compartir el mateix sostre. Els germans provenim d’una trentena de països, amb llengües, cultura i orígens eclesials diversos, i vivim sota la teulada d’una mateixa casa. I quan, tres cops al dia, ens reunim per a la pregària comunitària, ens unim sota el sostre de l’Església de la Reconciliació».

Cassià Just i germà Taizé

El Memorial que des del 2010 lliura el Departament de Vicepresidència de la Generalitat a través de la Direcció General d’Afers Religiosos porta el nom del qui fou abat de Montserrat, el pare Cassià Just (1926-2008), «persona de proximitat extraordinària i referent de valors i de compromís», tal com va expressar Joan Rigol. L’expresident del Parlament de Catalunya i president de la Fundació Cassià Just va posar en relleu les semblances entre Cassià Just i el papa Francesc. També el pare Cassià «es bellugava amb naturalitat per la perifèria», va expressar.

Anant més enllà, és significativa també la relació «bonica» que es va establir entre el pare Cassià i el germà Roger arran de la visita del pare abat a Taizé l’any 1971. Posteriorment, el 27 de febrer del 1972, el germà Roger va anar a Montserrat.
«Al germà Roger li agradava retrobar a Montserrat una inspiració que extreia de la tradició monàstica: l’accent posat en la bellesa de la pregària comunitària», va expressar el germà Pere, que fins i tot va recordar com «alguns cants del Llibre Vermell van tenir la seva influència en la creació dels cants de Taizé».

Focus d’espiritualitat

El responsable de fer la glossa sobre la comunitat de Taizé va ser Francesc Torralba, president del Consell Assessor per a la Diversitat Religiosa, que va destacar que la comunitat de Taizé «ha estat i és un focus d’espiritualitat, que atrau l’atenció de pelegrins d’arreu del món», «especialment joves». «L’hospitalitat, la senzillesa i la calidesa en el tracte formen part de l’ADN d’aquesta comunitat espiritual», va prosseguir Torralba, que va dir que «la llum de Taizé brilla en l’Església».

Entre els presents al Palau de la Generalitat amb motiu del lliurament del Memorial Cassià Just hi havia molts joves i no tant joves, però tots units i agraïts per l’experiència de Taizé que els ha marcat profundament en el camí de fe. Entre les autoritats hi havia dos bisbes: Francesc Pardo, bisbe de Girona i responsable de la Pastoral de Joves a la Conferència Episcopal Tarraconense, i Sebastià Taltavull, bisbe auxiliar de Barcelona. També hi havia el pare abat de Montserrat, Josep M. Soler, mentre que en l’àmbit polític la màxima autoritat era la vicepresidenta del Govern, Joana Ortega, i el director general d’Afers Religiosos, Enric Vendrell.

Paradigma d’Església per als joves

La proposta de concedir el IV Memorial Cassià Just a la comunitat monàstica i ecumènica de Taizé va ser promoguda pel monestir de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona. Enric Vendrell, director general d’Afers Religiosos de la Generalitat de Catalunya, va agrair la candidatura i va detallar les raons principals que han motivat el veredicte del jurat: una espiritualitat que apropa els joves a l’experiència de reflexió i de compromís, a tavés de la pregària amb cants harmoniosos; la tasca a favor de la reconciliació entre països; l’ecumenisme entre les confessions crsitianes, i el respecte de totes les llengües, així com la influència a Catalunya, a través dels milers de joves que cada any viatgen al poble de Taizé o que pelegrinen a la multitudinària trobada anual en una ciutat europea, que Barcelona ha acollit en tres ocasions. En aquesta ocasió la Trobada Europea es farà a Praga del 29 de desembre al 2 de gener.

En nom de la comunitat de Sant Pere de les Puel·les, la benedictina Grilseda Cos va tenir unes paraules adreçades als germans de la comunitat monàstica de Taizé: «Sou com el paradigma d’Església per als joves.» Parlant ja en termes més generals sobre la vida monàstica i contemplativa, va expressar que «l’espiritualitat és per a nosaltres, els monjos, la carta de navegar en el mar de la vida». També va exemplificar com amb els anys ha anat canviat la forma de vida monàstica, en el sentit que «avui no som amants de murs alts i de clausures (…) no fugim de la terra sinó que ens hi arrelem (…) vivim al monestir només amb la condició de no aïllar-nos dels germans».