El bisbe de Donostia, José Ignacio Munilla (Sant Sebastià, 1961), és un apassionat dels mitjans de comunicació. Com a tal, viu amb entusiasme l’estil comunicatiu del papa Francesc. El 7 de març va impartir una conferència sobre aquest tema a l’assemblea anual de socis d’E-cristians. Davant de 200 persones, va destacar la gran fita del Papa: “Ha sabut portar el querigma al telenotícies.”

Les intervencions del Papa de vegades creen confusió…
Ell fa una opció personal: prefereix la claredat a la precisió. A més, hem d’acostumar-nos a distingir el Magisteri de l’Església. A vegades fiquem en el mateix sac l’homilia de la Casa Santa Marta i les frases de l’encíclica. Però, paradoxalment, té més ressò mediàtic l’homilia que l’encíclica. Allà on l’Església té més precisió és on és menys llegida i on té més claredat és on té més ressò.

Això té el seu risc…
Però també algú que sigui molt asèptic possiblement acabi per no comunicar res. El que el Papa ens ensenya és a no tenir por d’aprendre caminant. No hem de caure en la temptació de no arriscar-nos per no caure.

Amb Francesc, sembla més papista El País que La Razón. Com pot ser això?
Juguen la carta de la pretesa contraposició entre Francesc i Benet XVI. Em va sorprendre quan li van preguntar al Papa sobre el sacerdoci de la dona i ell va dir que l’Església no l’acceptaria i que era una doctrina definitiva. Si això ho hagués dit algú altre, la crítica hauria estat furibunda. Però va passar desapercebut.

Moltes de les seves intervencions cauen en l’oblit.
És veritat, ell pot fer grans denúncies profètiques, però després seran previsiblement silenciades. La qual cosa vol dir que els mitjans catòlics tenen el gran repte de fer un observatori real del Papa. Perquè estem encantats que el Papa tingui aquest seguiment en els mitjans de comunicació, encara que sigui parcialment i, a voltes, interessadament.

Sovint sentim a dir: “Això, amb el papa Francesc, canviarà.”
Cal tenir un coneixement profund del Papa per distingir el que és manipulació i el que és expectativa autèntica.

El Papa ha marcat un perfil molt valent de comunicació. L’han d’imitar els bisbes espanyols?
No crec que es tracti de copiar el Papa. Si ho féssim significaria no creure en la força del carisma que ha rebut cada bisbe. Perquè no som delegats del Papa, sinó pastors que han rebut cadascun d’ells una missió directa de Jesucrist. A més, en l’Església hi ha la capacitat de complementar-se els uns als altres. Formem una orquestra i cal que hi hagi trombons, platerets i violins. Hem de ser capaços de dir: aquest desafina. Però no, cal que hi hagi un trombó i també un clarinet. Que no ens faci por que els bisbes tinguin papers diversos.

Quin paper té l’Església en el procés de pau del País Basc?
Nosaltres no interferirem en els processos que des de les administracions es facin, però l’Església està cridada a mantenir l’especificitat de l’Evangeli tot creient que l’home es pot convertir i que pot plorar els seus pecats.
Ara es parla que els terroristes reconeguin el dany causat.
Ens sembla positiu, però creiem que hem de mantenir l’esperança que és possible el penediment. No només reconèixer el dany causat. Possiblement el nombre de conversions serà molt limitat, però crec que és una qüestió que no depèn de nosaltres.

És difícil la tasca pastoral en una societat fragmentada per qüestions polítiques?
Reconeixem que hi ha un pluralisme pel que fa a la identitat política, però al mateix temps la nostra aportació és ressaltar que la nostra identitat és principalment teologal. La identitat política hi és, però és menys important. Som l’Església catòlica i portem en el DNI la nostra catolicitat i la nostra concepció de fraternitat entre tots els pobles.