José María Martín Patino

«No oblidaré mai la forta emoció que em va colpir profundament en el recés dels exercicis espirituals de preparació per a l’ordenació sacerdotal, a la ciutat d’Ulm, quan vaig contemplar la catedral il·luminada com una torxa de foc assentada sobre el turó proper que dominava tota la ciutat (…) vaig sentir com una gran fuetada que em va fer que estremir tot l’esperit. El Senyor volia que em dediqués especialment a la reconciliació entre els espanyols (…) es tractava d’una nova manera de sentir la meva relació amb Déu i amb els homes. Una crida clara a prendre’m seriosament la divisió entre vencedors i vençuts que perviu en la consciència col·lectiva dels espanyols. Vaig entendre que havia d’ajudar amb totes les meves forces a superar la memòria de la guerra civil i reconèixer els errors que havíem comès tots dos bàndols» (V. Gómez-J.M. Benítez, 31 jesuïtes es confessen (2003) pàg. 451-452). El protagonista d’aquesta vivència quasi mística era un jesuïta de 32 anys, José María Martín Patino, que acaba de morir als 90 després de tota una vida consagrada a l’entesa i a la reconciliació, tal com ho havia experimentat lluny de la pàtria aquell dia de l’any 1957. Una necessitat que avui, més de mig segle després, en certa manera, segueix vigent.

Si vols seguir llegint el nou post del blog de Catalunya Cristiana, clica aquí