“¡Barcelona s’omple d’esperança!”. Aquest lema ha estat el fil conductor del Festival Internacional de l’Esperança, que s’ha celebrat el divendres 1 i el dissabte 2 de maig en un Palau Sant Jordi ple a vessar. Tant en la tarda del primer dia com en la del segon, unes 15.000 persones van lloar Jesucrist en una perfecta sintonia amb la música, amb els testimonis i amb tots els missatges que s’hi proposaven. Va ser una exitosa resposta a la convocatòria feta per l’Associació Evangelística Billy Graham, la Federació d’Entitats Religioses Evangèliques d’Espanya (FEREDE), el Consell Evangèlic de Catalunya i l’Aliança Evangèlica Espanyola. S’hi va oferir música de qualitat, des de Gospel fins a Country passant per rumba, pop-rock, música intimista i heavy. Més enllà de la dimensió artística, que va ser fruit d’una gran preparació, els presents van ser més participants que no pas espectadors.

En les dues vetllades, el moment culminant va ser la predicació de Franklin Graham, un pastor nord-americà que va proposar instruments de reconciliació amb Déu en Jesucrist, tot recorrent a la Paràbola del Fill Pròdig (“Pare, he pecat contra el Cel i contra tu”) i a altres textos bíblics pensats per estimular la renovació interior. Després de la paraula del Reverend, es va invitar la comunitat a baixar a la superfície del pavelló amb l’objectiu de testimoniar aquesta petició de perdó, des de l’ajuda d’un grup de col·laboradors, anomenats “consellers”, que van fer com d’intercessors entre el perdó de Déu, “amb la seva misericòrdia infinita”, i les persones disposades a fer possible aquesta reconciliació. Franklin Graham, a més, va predicar sobre aspectes de moral i de pastoral familiar. “És pecat tenir relacions sexuals fora del matrimoni, com també ho és mentir i provocar l’avortament, encara que sigui legal civilment”, va assegurar.

El missatge cristià d’aquest Festival Internacional de l’Esperança ha seguit un itinerari integrador i fins i tot ecumènic. Per exemple, el primer dia, les 500 veus que formaven el Cor Gospel Unit de Catalunya van començar amb una peça de lloança al Senyor. Després, una cant a la reconciliació (similar al “Senyor, tingueu pietat” de la litúrgia catòlica) i una peça exultant amb el “Glòria a Déu a dalt del Cel, i a la terra pau als homes…”. A més, el ritme d’allò que és l’Ordinari de la Missa per als catòlics va continuar amb un cant d’oferiment (“Déu ens ajuda per molt grans que siguin els problemes”) i una invocació al Déu “que és Sant”. “Sant, tu ets sant, Senyor”, cantava el músic rumber Sisquetó. Entremig, el grup tarragoní Sal. 150 i el guitarrista Dennis Agajanian oferien igualment les seves invocacions, amb “Ningú no pot, només Crist”, que va donar pas a un suggeridor “qui menja del Pa viu no tindrà mai fam”. I en el final de la primera vetllada, el cantant Marcos Vidal va oferir la seva música elevadora de l’esperit a través d’un estil proper i personal, al nivell dels millors cantautors hispans.

El Cor Gospel Unit de Catalunya, The Afters, Dennis Agajanian, John and Anny Barbour i Marcos Vidal van repetir actuació els dos dies del festival. En canvi, Sisquetó i Sal. 150 van actuar només en la primera vetllada, mentre que el Cor de Filadelfia de Catalunya, Michael W. Smith (que va fer el concert final) i Kike Pavón, també amb una música d’estil personal, van compartir la seva música només en la segona. “Déu em cuidarà, ho ha promès” i “els qui han donat la seva vida per Crist no cauran en l’oblit” són algunes de les frases més impactants d’una doble sessió intensa i molt viscuda per tothom. I a totes les connexions intercristianes, cal afegir algunes reflexions al més pur estil de Santa Teresa de Jesús: “Sólo me basta con ver tu mirada” i “Nada como la presencia del Señor”.

Barcelona ha estat, sens dubte, una plaça molt fructífera per a les comunitats protestants que organitzen l’activitat. El Festival Internacional de l’Esperança, que viu diverses edicions cada any en diferents ciutats, ha trobat en la capital catalana un terreny ple de potencialitats per sembrar llavors. El context social molt secularitzat de Catalunya, com també de bona part d’Espanya, facilita que la set de Déu trobi la possibilitat de saciar-se amb aquesta proposta d’una fe senzilla, integrada en el missatge positiu i alhora radical de l’amor de Jesús més enllà d’altres detalls. No hi ha hagut cap frase, cap estil musical o artístic ni cap presència de la fe que no pugui ser assumida per cristians catòlics o ortodoxos. “Tots som el mateix”, deia un home vinculat a comunitats catòliques que va ser present en la segona vetllada d’aquest festival. Certament els cristians són el mateix.

Segurament tots, catòlics, protestants i ortodoxos, necessiten superar definitivament qualsevol rivalitat per convertir l’antic escàndol de la divisió i desunió en signe profètic de reconciliació a partir d’allò que és fonamental: “l’adhesió a l’amor del Déu encarnat en Jesucrist, un home que ha vingut a fer el bé, a salvar-nos i a rescatar-nos del mal amb la seva resurrecció”. Amb aquest principi de fons, els cristians són tots u.