Mestre de sociòlegs, Joan Estruch Gibert ha impartit classes durant més de quaranta anys i actualment està jubilat. Ha estat catedràtic de Sociologia a la Universitat Autònoma de Barcelona i director del grup de recerca ISOR (Investigacions en Sociologia de la Religió). Quan ningú no donava gaire credibilitat a la perspectiva sociològica de les religions, Estruch va defensar la seva presència a la universitat pública i la seva importància per entendre la societat. El temps li ha acabat donant la raó. La religió no únicament no ha mort, com van pronosticar Marx i Freud, sinó que ha quedat demostrat que és una característica essencial i permanent de tota la humanitat. Joan Estruch acaba de publicar Entendre les religions. Una perspectiva sociològica (Editorial Mediterrània).
De la perifèria a la centralitat. Aquest ha estat el procés de la sociologia de la religió al llarg d’aquests 40 anys a casa nostra?
Sí. Fa quaranta anys era summament perifèrica. Molts professors no entenien que es pogués fer una assignatura de Sociologia de la Religió en una universitat civil. La meva feina era fer veure que per entendre la nostra societat era imprescindible tenir en compte l’element religiós. Avui, sense que es pugui dir que és una matèria central, sí que és important. Des de fa anys la Sociologia de la Religió a Bellaterra és matèria obligatòria.
Satisfet?
Em satisfà molt que el que havia estat una lluita en un desert hagi esdevingut avui un tema que forma part de les agendes públiques, del qual es parla amb normalitat. Subsisteixen encara reductes, d’una banda, de nostàlgics que no accepten les circumstàncies actuals i que voldrien tornar al passat i, de l’altra, del vell anticlericalisme.
Una de les conclusions del llibre és que no hi ha crisi de la religió sinó de les institucions religioses dominants.
A casa nostra estem relativament acostumats a combregar amb una mena de visió general segons la qual la religió va de baixa, està en crisi, tothom se’n desentén. Enfront d’això, jo intento mostrar com el fenomen religiós segueix viu i puja en la majoria de societats del món. És veritat que a Europa, concretament a Catalunya, hi ha una crisi, però ho és de les institucions religioses tradicionals. Sorgeixen cada vegada més noves expressions de la religiositat que no passen pels canals institucionals de l’Església.
La religió és inherent a la persona?
Si entenem religió en un sentit ampli, per tant, una religió que no està lligada necessàriament a les manifestacions institucionals de la religiositat, és, efectivament, una característica permanent de la humanitat que es dóna en totes les societats. Les preguntes pel sentit de la vida són indefugibles i, en un moment o altre, tothom se les fa. I aquesta és la pregunta típicament religiosa. Com deia Einstein, «la persona que es pregunta pel sentit de la vida és una persona religiosa».
Si vols llegir l’entrevista sencera, pots descarregar-la en pdf aquí.
