Quatre ofrenes, quatre evangelis, quatre símbols. La vetlla de pregàriaamb què va iniciar el Congrés de Laics a Poblet va anar acompanyada de quatreelements i de quatre Evangelis. Quatre ofrenes que representen la vida delslaics, dels cristians, en el nostre peregrinar per aquest món. Aquestpelegrinatge que és la vida de cadascun de nosaltres va ser simbolitzat amb unapetita processó que va conduir tots els presents, tant homes com dones, laics opreveres, des de la Sala dels cubs del Monestir a la immensa nau de l’Esglésiaabacial.
A les portes de l’Església vam anar sent convocats en funció del do que dúiem:“que s’acostin els que portin un bol amb….” i després va entrar dins aquellasagrada nau amb el bol a la mà, seguint l’ordre que s’havia configurat.Sorprenentment a l’Església no hi havia silenci, sinó soroll de carrer,d’aquell so que fan els carrers al bell mig d’un dia laborable, tan diferentdel que hom sent habitualment dins d’aquella nau modelada per segles depregària monacal.
Els cants van substituir el brogit del carrer i inauguraven les quatre guàrdiesde la vetlla. Ja se sap que les vetlles s’articulen en guàrdies: les que fanels soldats que defensen la ciutat emmurallada al llarg de la nit; les que fanles verges prudents amb les seves llànties plenes d’oli quan esperen la vingudade l’espòs. I parlant de llànties, en iniciar la primera guàrdia ens vanrepartir la llum que va encendre les llànties que portàvem a les mans.
Primera ofrena: l’aigua
Els qui duguin un bold’aigua… L’Evangeli de la tempestat calmada per la paraula del Crist. L’aiguaque en la tempesta és símbol de força destructiva, anorreadora, ofegadora.L’aigua que desbocada és imparable: genet de l’apocalipsi que sembra mort i destrucció.Arrasa al seu pas. I la tempesta vol enfonsar la nau que solca els camins delsoceans d’aquest món.
La tempesta que desorienta iofega. I aquesta mateixa aigua, que destrueix, en presència del Crist, no nomésapaga la set, purifica i neteja, sinó que en Ell regenera, dóna vida nova,incorpora al cor mateix de la vida. L’aigua que es fa sagrament de baptisme. Ellaic, el cristià, viu enmig de les tempestes per portar la paraula del Cristque transfigura la força destructiva de l’aigua desbocada en l’aigua calmada iclara capaç fins i tot de regenerar tota la de vida. El laic, el cristià, enmigdel món fa present el Crist que salva pel baptisme. De la tempesta alsagrament: l’aigua. De la mort a la vida, pel Crist.
Segona ofrena: la terra
Els qui duguin un bol ambterra… L’Evangeli del fill pròdig. La terra té també aquest poder destructorcom l’aigua de la tempesta: quan la terra s’esquerda i engoleix tot el queabans suportava es torna també imparable. La terra, alhora, ens acaba engolinta tots quan la mort ens visita, quan el nostre cor fa el seu darrer batec, iacaba transformant-nos en la pols de la que venim. Però la terra, que Adam hade treballar amb la suor del seu front, quan és beneïda, en lloc de mortengendra vida: la vida del cep i la de la vinya, de les quals en surten el pa iel vi que Jesús transforma en Eucaristia.
Eucaristia, sagrament devida nova, de vida divina sembrada al cor de cada batejat, que s’arrelaprofundament a la terra. Eucaristia, sagrament del nou convit de les mengesdelicioses de la caritat, d’aquell convit que el Pare té sempre preparat perals seus fills, els qui convivint amb ell no ens adonem de seva paternitatamorosa i els qui allunyats de la casa pairal, famolencs, volen alimentar-se deles menges que llencem als porcs. La terra que engoleix i dóna l’aliment delsporcs, és –pel Crist– la que fa germinar l’aliment dels àngels. Pel Crist, laforça de la mort es transfigura en força de vida.
Tercera ofrena: les espècies
Els qui duguin un bol ambespècies… L’Evangeli de l’expulsió dels mercaders del temple. Les espèciesque amb la seva olor ens embriaguen; que amb el seu flaire ens embolcallenseductorament per encegar-nos i un cop cecs, drogats pels encants del poder idel domini, de l’autosuficiència i de l’orgull, dels diners i la vanaglòria,ens destrueixen fent-nos tan evanescents com els mateixos perfums que ensatrauen. Espècies, perfums i aromes que sembren, com la tempesta i elterratrèmol, la mort d’allò que impregnen. Però també el Crist renova la virtutd’aquest element.
Des del moment que aquelladona vessà el flascó de perfum als peus del Senyor, des que les espèciesfregaren el cos d’aquell que el cel i la terra no poden contenir, l’aroma delCrist amara de vida tota la humanitat. I la humanitat regenerada es transformaella mateixa en perfum de Crist per a la resta dels seus membres. L’aroma deCrist és el que puja en el cor del nou Temple de Déu d’on han estat expulsats afuetades els embriagants perfums del mercaders i dels traficants que enssedueixen amb les seves mesquineses. El perfum seductor de les espèciesaromàtiques pel Crist es converteixen en aroma de Crist. Mort que canvia envida, gràcies al Crist.
Quarta ofrena: l’oli
Els qui duguin un bol amboli… L’Evangeli de Marta i Maria. L’oli és untuós, com untuosa és la forçadestructiva de la corrupció. L’afalac ens enllarda i la seva viscositat ens vafrenant fins a aturar-nos en l’enganxosa xarxa de la mort. L’oli també té forçadestructiva com la terra, les espècies o l’aigua desbocada. Però com, l’aigua,la terra o les espècies, també l’oli, esdevé en el Crist, sagrament de vidanova: l’oli és crisma que confirma la nostra fe, unció que guareix i enforteixel malalt, orde imprès en les mans d’aquelles que per do poden transformar totesaquestes matèries en sagraments del Crist. L’oli del Crist, guareix, enforteixi sembra vida nova, destruint la força destructiva de la corrupció. Vida novaque ens invita a servir els germans ungint les ferides del seu cor, totmantenint el nostre cor reposant en la contemplació del Senyor, la part millor.L’oli que untuós afalaga, en Jesús confirma la fe i guareix les ferides. Mort ivida.
Les quatre ofrenes de lanostra vida de cristians, de la vida dels laics que viuen immersos en el món,sotmesos als atacs de les tempestes d’aquest món, remoguts pels terratrèmolsque somouen tots els fonaments, temptats per la seducció del poder i delsdiners, afalagats per la untuositat de la corrupció; les quatre ofrenes les hemportades a la nau de l’Església, il·luminades tot l’estona per una petitaflama, la flama de la nostra fe que vol transformar tota la nostra vida i lesseves vicissituds en un seguiment radical de l’Evangeli de Jesucrist, capaç defer sortir aquesta petita llum de la nau de l’Església cap al món sencer. Perfer-ho necessitem del Crist: per això tota la vetlla l’hem feta dins la nau dePoblet, llarga i immensa, tenint la nostra mirada fixa envers la Creu quepresideix l’altar, fixa envers el Crist. La mirada fixa en Crist, per poderabraçar tots els germans amb el Parenostre, com vam procurar simbolitzar alfinal de la vetlla. Pare nostre que esteuen el cel…
Fi de la vetlla.
