Josep Maria Esquirol és un resistent davant d’aquesta societat més aviat marcada per la disgregació i la dispersió. Com a resposta a la intempèrie metafísica, posa en relleu l’empara de la llar i la calidesa de la família. Enfront de la verborrea i xerrameca superficial, convida al silenci, al recolliment i la introspecció.
Professor de Filosofia de la Universitat de Barcelona, Josep Maria Esquirol ha articulat una filosofia de la proximitat amb la qual ha connectat amb un públic gens avesat a l’abstracció filosòfica i, no obstant això, que també cerca afiliar-se a la Resistència. Ha estat distingit amb el Premi Ciutat de Barcelona per l’obra La resistència íntima: assaig d’una filosofia de la proximitat (Quaderns Crema).
Esquirol defensa que «l’element fonamental de la filosofia de la proximitat són els altres. Allò que permet crear aquests espais de calidesa i empara són les relacions amb els altres; relacions familiars, íntimes, amistoses, de companyonia…». El filòsof reclama el desert com «un recurs metodològic que fa referència a aquella situació en la qual ens adonem del descobert, de la desprotecció i de la vulnerabilitat de la condició humana.»
Per possibilitar aquest desert «hem de trobar el moment, el lloc i les eines. També és oportú beneficiar-nos de persones que tenen un itinerari més llarg o una experiència més fonda. Veiem coses perquè els altres ens hi ajuden. També en el desert s’han de donar un seguit de condicionants: no estar distrets contínuament, no quedar-nos en la superficialitat de les coses, no estar hipotecats pels discursos de caràcter cientificista… hi ha d’haver condicions que ens permetin pensar amb una certa claredat i profunditat.»
Esquirol constata que «estem sotmesos no només a una gran quantitat d’estímuls disgregadors, sinó també a un moviment accelerat que els canvia constantment. I la mateixa acceleració ja és disgregadora, perquè, quan correm molt, passem moltes fases i tot canvia ràpidament, mentre que el que demana la no-disgregació és un cert recolliment, una certa estabilitat, un moviment en el qual no tot passi, ni passi tan ràpidament, sinó que les coses durin, que puguem mantenir-nos en una situació sense que necessàriament canviï cada dos per tres.»
L’autor destaca que «hi ha persones que es mouen en l’àmbit de la fe i de l’espiritualitat cristiana que són resistents. Persones que s’adonen que la vida humana ha d’estar connectada amb el silenci, amb el misteri de la nostra existència, amb la sol·licitud pels altres. La clau de volta de tota resistència és l’amor, essència del cristianisme.»
