El proper 11 de maig es compleixen 50 anys de la manifestació de capellans a Barcelona que va visibilitzar una distància clara respecte de l’Església oficial afí al règim franquista. D’alguna manera, podríem concloure que va ser com una mena de continuació o de segona part de la Caputxinada.
Del 9 a l’11 de març de l’any 1966 el convent dels Caputxins de Sarrià, amb el pare Joan Botam al capdavant, va hostatjar cinc-cents delegats d’estudiants i convidats intel·lectuals en l’acte de Constitució del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB). Entremig de la Caputxinada i la Manifestació de Capellans hi havia hagut la cloenda del Concili Vaticà II, que per a molts va significar una alenada d’aire fresc.
La trobada dels quatre organitzadors de la Manifestació de Capellans (els capellans Josep Dalmau, Antoni Totosaus, Ricard Pedrals i el caputxí Jordi Llimona) es va fer el 8 de maig en el marc del «Mercat de Calaf» —la festa de l’agrupament escolta Mare de Déu de Montserrat— al col·legi de les Concepcionistes de Barcelona. Va ser allí quan es van assabentar de les tortures de què era víctima Joaquim Boix, dirigent del SDEUB. Va ser la gota que va fer vessar el vas.
A partir d’aquí tot es va desencadenar. La idea era presentar-se davant de la Jefatura de Policía i lliurar una carta a Antonio Juan Creix, comissari en cap de la Brigada d’Investigació Social. L’acte volia ser una protesta clara i contundent contra un sistema polític repressiu que atemptava contra els drets humans.
Un centenar de capellans vestits amb sotana en arribar davant de la façana de Jefatura es van trobar uns agents uniformats que van baixar dels jeeps i es van posar davant la porta. La carta adreçada al comissari Creix no l’hi van poder lliurar, només la van llençar com van poder, perquè de cop i volta, d’un carrer lateral, va sortir un grup de policies armats. Va començar la pallissa general, un fet realment insòlit que va sorprendre el mateix Josep Dalmau, un dels organitzadors. «No m’ho esperava», reconeix cinquanta anys després, «pensava que podríem lliurar la carta tal com havíem planejat, però en realitat ni tan sols no vam poder entrar».
La pallissa contra els sacerdots va tenir un ampli ressò internacional. L’Espanya catòlica de què feia gala el règim franquista quedava clarament en entredit. Els fets subscrivien les paraules d’Escarré a Le Monde quan va dir que Espanya era un Estat que no obeïa els principis bàsics del cristianisme. «Aquella acció va ajudar a desacreditar el règim», confessa Mn. Dalmau, «si haguéssim tingut més gent per protestar potser el règim hauria caigut, no ho sé…».
