«Vaig arribar a Catalunya l’octubre del 1999, gràcies al pont missioner que el bisbat de la Seu d’Urgell tenia amb la meva parròquia a Bogotà, Colòmbia. Per a mi, l’Església catalana ha estat una Església acollidora.» Així recorda els seus inicis a Catalunya el sacerdot Alfonso Velásquez. Com ell, són moltes les persones de procedència llatinoamericana establertes en territori català. Les nostres parròquies, moviments, comunitats religioses i seminaris es nodreixen cada vegada més de diferents nacionalitats llatinoamericanes.
La integració a les nostres comunitats no sempre és fàcil. Segons Mn. Agustí Viñas Rexach, rector de Sant Jaume al barri del Raval de
Santa Coloma de Gramenet, en què hi ha molta presència d’immigrants, una dificultat rau «en la no-voluntat per totes dues parts de no fer el procés d’acollida i d’integració mútua. La integració s’ha de fer en totes dues direccions: el qui vol ser acollit i el qui acull». De la mateixa manera s’expressa Quique Fernández, responsable de formació de la parròquia Mare de Déu de la Medalla Miraculosa de Barcelona: «El gran problema és quan tant per part d’ells com per la nostra pensem en grups o pastorals només per a ells i es converteixen en dues realitats incomunicades, sense deixar-se impregnar mútuament. Cal fer un esforç perquè tots estiguem en el mateix grup sense cap problema. Això no treu que puguin oferir-nos les seves tradicions, però s’han d’integrar i nosaltres deixar-nos integrar. En alguns llocs hi ha una tendència a crear una mica un gueto.»
La presència de llatinoamericans a l’Església catalana suposa reptes interessants. Segons els P. Velásquez, «el poble llatinoamericà és creient i dinamitzador i intenta viure la seva fe en comunitat i de manera intensa. I aquest és justament el repte que es planteja: ser una Església capaç de viure en comunitat l’experiència de la fe i d’una manera autèntica i intensa». Agustí Viñas afegeix: «Cal conèixer aquesta comunitat, acceptar-la. Saber-ne veure els valors.»
El que és cert és que la presència llatinoamericana a la nostra Església catalana és una riquesa. «El primer que aporta és fidels a les celebracions i, com a conseqüència, també el desig de viure amb intensitat el vincle que ens uneix amb Déu i la fe, que malauradament aquí s’ha anat perdent», es lamenta Alfonso Velásquez. Agustí Viñas també subratlla la «presència de més joves a les nostres celebracions: parelles joves amb adolescents i infants. Sacramentalitat en batejos, confirmacions, molt notable. El seu esforç heroic pel fet de deixar la seva terra i intentar arrelar-se aquí. Les comunitats cristianes en força casos són espais d’arrelament».
Moltes comunitats religioses han evitat el tancament de convents i monestirs gràcies precisament a les vocacions nadiues de l’Amèrica Llatina. Així ho creu sor María, del Perú, religiosa en la congregació de les Germanetes dels Ancians Desemparats: «Mantenen les comunitats religioses per l’escassetat de vocacions, la diversitat de cultures enriqueix la vida fraterna de la comunitat, la fa més viva, alegre, eficaç, dirigida cap a una Església universal, ja que tots seguim el mateix ideal: l’encontre amb Déu Nostre Senyor.»
