Francesc ha estat rebut aquest dilluns pel nou prepòsit general dels jesuïtes, Arturo Sosa, a l’Aula de la Congregació de la Cúria de la Companyia de Jesús, on es fan les sessions la 36a Congregació General, amb la participació de més de 200 delegats de tot el món. A diferència d’altres trobades amb ordes i congregacions religioses que celebren capítol, generalment rebudes al Vaticà, el bisbe de Roma ha preferit aquesta vegada acostar-se personalment i participar en la trobada amb un llarg discurs que ha donat pas a un diàleg lliure amb preguntes i respostes. En el seu discurs, el Papa ha recordat que “l’Església necessita els jesuïtes, i compta amb ells, de manera especial per arribar als llocs físics i espirituals on altres no arriben o els resulta difícil fer-ho”. En aquesta línia, igualment ha recordat la importància de tenir presència i acció basada en la misericòrdia.

El pontífex també ha destacat la importància de “caminar junts i anant a les perifèries per comunicar l’amor de Déu amb alegria”. En un altre moment, ha comentat que el jesuïta està cridat a “recórrer el món -com diu Sant Ignasi- i fer vida en qualsevol lloc”. I això, segons el pontífex, inclou una alegria des de la humanitat que porta a Déu. Davant una emocionada Congregació General dels jesuïtes, que sovint reia o aplaudia, el Papa ha elogiat la vocació missionera de la Companyia de Jesús, dins una “Església de tothom, no clericalitzada i amb capacitat d’adaptació a les cultures”. Recordem que el Sant Pare va ser, el dia 14, el primer que va conèixer el nomenament d’Arturo Sosa com a prepòsit general, segons el protocol jesuïta. També dijous passat, a la tarda, Francesc va rebre el nou superior general a la Casa de Santa Marta, on tots dos van parlar durant més d’una hora.

D’altra banda, el Papa ha assegurat al matí, durant l’homilia de la Missa a la Casa de Santa Marta, que “al darrere de la rigidesa hi ha sempre una realitat amagada, com una doble vida”. Després d’assegurar que els rígids no són lliures, sinó esclaus de la llei, Francesc ha tornat a contraposar llibertat amb hipocresia. “La rigidesa no és un do de Déu, mentre que la mansuetud, la bondat, la benvolença i el perdó, sí que ho són. I la rigidesa té un component de malaltia que fa patir”, ha assegurat.

El Sant Pare, a més, ha recordat la paràbola del fill pròdig, segons la qual el fill gran, que havia tingut sempre bona actitud, s’indigna amb el seu pare perquè acull novament amb alegria el fill menor que torna penedit després d’una mala vida. El pontífex ha assegurat que aquesta reacció del fill gran mostra “la supèrbia” dels qui creuen que tot ho fan bé: “No és fàcil caminar a la Llei del Senyor sense caure en la rigidesa”. Finalment el pontífex ha expressat, en forma de pregària, el seu desig que “els qui creuen que caminar en la Llei del Senyor és ser rígids passin a tastar la misericòrdia, la tendresa, la bondat, la mansuetud i la humilitat”, actituds que ha definit com les millors del cristià.

Finalment destaquem que l’Església ha celebrat aquest dilluns, com cada 24 d’octubre, la memòria de Sant Antoni Maria Claret, una figura del segle XIX i fundador dels Missioners del Cor Immaculat de Maria. Nascut el 1807 a Sallent, a prop de Manresa, en el si d’una família cristiana dedicada a la fabricació tèxtil, la seva infantesa va conviure amb convulsions com ara la guerra napoleònica, la influència de les idees de la revolució francesa, el jurament de la Constitució de 1812 i les tensions entre absolutistes i liberals, fets que marquen d’alguna manera la seva vida.

Després de ser ordenat sacerdot, es desplaça a Roma, concretament a Propaganda Fide, per seguir la seva vocació missionera. La seva precària salut l’obliga a tornar a Catalunya, i durant set anys es dedica a la predicació de les missions populars entre Catalunya i les Illes Canàries. Precisament entre els joves dins aquesta activitat apostòlica, neix la idea de la congregació. El claretià Manuel Tamargo Rodríguez ha destacat que el Pare Claret concentrava “virtuts òptimes per ser un missioner de fonaments espirituals, gairebé com un místic que tenia inicialment vocació contemplativa”.

El 1849, tot just un mes després d’haver-la fundat, Antoni Maria Claret és nomenat arquebisbe de Santiago de Cuba. Allà afronta els greus problemes morals, religiosos i socials de l’illa i també calamitats que afecten la població. L’aspecte religiós de la seva experiència santificadora està marcat per la vivència de la providència de Déu, i per la idea de l’eternitat. La seva pietat es veu influïda per la devoció a la Mare de Déu i a l’Eucaristia.